diumenge, 11 de desembre de 2011

El Pensament Aristotèlic Antic i Medieval (1)


1.      Quin lloc ocupa Déu en el pensament aristotèlic?

Aristòtil ens parla del seu déu en el llibre dotzè, capítol VII (Del primer motor. De Déu), de la seva Metafísica. Per a ell, “la divinitat és un acte pur, sense matèria, i és la causa última que mou el món: Déu és un motor immòbil que es pensa a si mateix”. En altres parts de la seva obra, fa referència a conceptes com la intel·ligència suprema. Afirma que la intel·ligència és la més divina de les coses que coneixem, i que com a tal es pensa a sí mateixa, doncs això és el més excel·lent que hi ha. Aquest fet la diferencia de les ciències creadores, que no s’ocupen de sí mateixes, sinó d’un objecte diferent: en els sers immaterials com Déu, el que es pensa no és diferent del que pensa. Tornant al capítol VII, puix que tot en el món és moviment, es fa necessària l’existència d’un ésser, el primer motor immòbil, que no estigui subjecte a cap moviment i que produeixi el primer moviment: si no fos així, ja no seria el primer i hagués rebut aquest suposat moviment d’altre ésser. En conseqüència, com que l’ésser que és mogut passa de la imperfecció d’estar en potència a la perfecció d’estar en acte, resulta que l’ésser que no té necessitat de ser mogut, és acte pur, o sigui la perfecció absoluta. Com veiem, el déu aristotèlic, té poca relació amb el cristià, doncs és impersonal i gens provident.






2.     Punt de vista aristotèlic i tomista respecte de la divinitat

Sant Tomàs d’Aquino és considerat el filòsof i teòleg més important de la filosofia escolàstica. El seu pensament trenca amb la supremacia de la fe sobre la raó imperant en l’època, i es mostra partidari de la separació entre la filosofia, basada en la raó, i la teologia, que parteix de la fe. Tanmateix, senyala que les dues disciplines son concordants, doncs “la veritat (raó) mai no pot contradir veritat (fe)”. En aquest sentit, sant Tomàs identifica la filosofia amb el contingut de les obres d’Aristòtil, i a partir d’aquestes construeix el seu discurs. En quant a l’existència de Déu, afirma que no és una veritat evident per a la raó, i que per tant s’ha de demostrar: la forma de fer-ho, és partir de l’experiència sensible, és a dir, provar la causa primera, Déu, a partir dels seus efectes, les criatures. Aquesta demostració es concreta en la Suma Teològica amb la formulació de les cinc proves (cinc vies) que demostren l’existència de Déu, basades en la teoria del coneixement d’Aristòtil. Tanmateix, accepta parcialment la teoria platònica de la causalitat exemplar, segon la qual les Idees de totes les coses estan en la ment de Déu, i l’aplica a la noció de creació continguda en la Revelació cristiana, i sobre tot l’autorevelació de Déu en el llibre de l’Èxode, quan diu “Jo soc el que és”, configurant una síntesi de la divinitat molt propera a l’aristotelisme, amb altres influències i amb una diferència substancial: el Déu tomista sí és provident, i es transforma en l’ésser subsistent, ja que passa del “ser” aristotèlic al “existir” tomista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada