dissabte, 24 de desembre del 2011

Pintura espanyola del segle XVIII: Els estrangers a Madrid


Existeix la impressió de que la pintura espanyola va finalitzar un cicle amb el canvi de segle, i que va canviar radicalment a partir d’aquesta significada data. Dos motius porten a pensar d’aquesta manera, el primer d’ells la mort de Carlos II l’any 1700 i l’arribada al poder dels Borbons, amb altres gustos i altre estètica que els seus predecessors. El segon motiu és la mort en els últims anys del segle XVII dels grans mestres de la pintura espanyola, com Murillo (1682), Carreño, Rizi i Herrera (1685), Valdés Leal (1690), o Claudio Coello en 1693. Cert és que fins l’eclosió de Goya no trobem artistes de primer ordre en el panorama espanyol, però també és cert que l’estètica borbònica no va començar a imposar-se fins ben entrat el segle, i que les comunitats religiosa i nobiliària, principals clients dels artistes, mantenien una evident continuïtat amb la manera de fer del segle anterior. Hem de pensar, que a cavall dels dos segles trobem artistes força representatius del ple barroc com Antonio Palomino (pintor del rei i amb plena producció fins a la seva mort l’any 1726), Isidoro Arredondo o José García Hidalgo. És cert que les vicissituds propiciades per la guerra de Successió no van facilitar les coses en l’àmbit artístic, però un cop restablerta la pau, l’activitat pictòrica va tornar a la seva normalitat.

Tanmateix, mica en mica la nova estètica borbònica es feia un lloc entre la pintura espanyola, amb l’inestimable ajut del rei Felip V, que impulsarà un art més grandiloqüent de clara arrel academicista, amb tot un seguit de pintors d’origen francès, que van anar arribant a la Cort.



Els estrangers a Madrid

Ja durant el segle anterior, al final del regnat de Felip IV i durant tot el de Carles II, és van incorporar a la Cort un cert nombre d’artistes estrangers, principalment flamencs i italians, que van treballar plegats amb els espanyols. Entre els flamencs destaca Jan Van Kessel, que va arribar a ser pintor de la reina, i que sembla que va retratar a Felip V sense gaire èxit. Entre els italians, Luca Giordano,  va romandre a la Cort fins l’any 1702, i va rebre l’encàrrec de Carles II de pintar les voltes de l’església de l’Escorial, en una clara senyal de l’estètica dels nous temps, allunyada ja de la severitat de la Contrareforma i a la recerca d’un efecte més decoratiu.

Però com hem comentat, els nous aires borbònics, van portar a la Cort tot un seguit d’artistes francesos, entre els quals estaven Louis Michel Van Loo, pintor de cambra de Felip V, que va perllongar la seva estància espanyola fins l’any 1753, i que un any abans de la seva partida va ser membre fundador de la Academia de Bellas Artes de San Fernando. Altre artista francès que va  gaudir de la distinció de pintor de cambra del rei, va ser Jean Ranc, especialitzat en retrats, però la seva tasca no va ser suficientment valorada, i fins i tot va tenir problemes oculars culminant la seva desgràcia la nit de Nadal de l’any 1734, quan es va declarar un incendi a les seves habitacions, que va destruir per complet l’edifici de l’Alcazar de Madrid. El seu gran rival Michel-Ange Houasse, retratista i paisatgista, va deixar nombrosos retrats de la família reial, i les escenes bucòliques habituals en el barroc flamenc, afegint en alguna d’elles un aire mitològic, com per exemple a La Bacanal (imatge).



Més entrat el segle, observem la presència de l’artista venecià Giambattista Tiepolo, l’últim gran decorador del barroc italià. La seva fama va fer que Carles III el cridés per decorar el Palau Reial de Madrid l’any 1761, encàrrec que el va mantenir ocupat fins al 1769. Un cop finalitzat va dedicar-se a la confecció de set retaules per a l’església del convent de San Pascual d’Aranjuez, actualment al Museu del Prado. Es dona la circumstància de que arrel d’un enfrontament amb un altre estranger resident a Espanya, Antón Rafael Mengs, cap visible de la corrent neoclàssica que començava a imposar-se, els set retaules de Tiepolo van ser substituïts per teles del propi Mengs i de Francisco Bayeu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada