dijous, 22 de setembre de 2011

Condiciona la llengua la nostra manera d'entendre el món?


Qualsevol llengua natural constitueix un sistema que és una manifestació concreta de la capacitat humana, innata, del llenguatge. Aquest sistema, que canvia constantment, es relaciona amb altres processos cognitius i amb la cultura en què vivim. Així, quan parlem normalment utilitzem metàfores que, per exemple, es refereixen a l'alimentació (en el cas del pensament: "s'ha empassat una mentida") o a les possessions materials (en el cas del temps: "m'estalviaré unes quantes hores"). Però aquestes metàfores canvien d'una llengua a una altra.


La meva pretensió és plantejar la qüestió de l’influencia de la llengua en la nostra percepció del món, tenint en compte l’afirmació de l’enunciat relativa a les metàfores. Abans de continuar m’agradaria afegir una consideració a la frase final de l’afirmació:

“... Però aquestes metàfores canvien d'una llengua a una altra.

Només canvien d’una llengua a una altra? Poden canviar en funció de la comunitat parlant de la mateixa llengua? Quina influencia té el grau de desenvolupament humà i l’entorn físic en l’evolució d’una llengua? Aquest és un tema fonamental per entendre com una mateixa llengua ha evolucionat de maneres diferents segons la localització de la seva comunitat parlant. Posem per exemple el castellà que es parla a Espanya i el de qualsevol país d’Amèrica Llatina. Sota una arrel comú (l’ introducció de la llengua durant l’època de la colonització espanyola), el camí fins a l’actualitat ha seguit dreceres diverses fins a configurar una llengua única però plena de matisos diferencials, fins i tot hi han paraules idèntiques amb significats diferents, que l’enriqueixen. Prenen com exemple el mot “salado”: A Espanya el podem definir com “gracioso, agudo o chistoso”, mentre que a Perú o Equador significaria “desafortunado”, a l’Argentina “caro, costoso”, i a l’Uruguai, “insoportable”.

Si transitem pel camí de les metàfores, seguint l’exemple del castellà, trobem expressions com “se armó la de San Quintin”, fent referència a l’ inici d’una disputa violenta, i que a Cuba tindria l’equivalent de “se armó un arroz con mango”. És evident que l’entorn cultural de les dues comunitats parlants de la mateixa llengua, ha tingut molt a veure en la formació d’aquestes expressions.

Però, què és l’entorn cultural? Pel conjunt dels antropòlegs, cultura és “tot allò que una col·lectivitat (no un individu aïllat) fa habitualment en el seu entorn per tal de sobreviure, i, més enllà, el conjunt de pràctiques rituals tradicionals amb què, al marge de la supervivència estricta, envolta les seves activitats.”. Aquesta definició de cultura amplia enormement la visió tradicional que la restringia a l’àmbit de les creacions artístiques o arquitectòniques. És evident que tot el que ens envolta forma part de la nostra cultura, i encara poden ampliar més l’espectre si afegim a la definició, el conjunt de les activitats realitzades pel col·lectiu estudiat. Tots hem sentit parlar de la cultura gastronòmica d’un poble, de la seva cultura musical... doncs bé totes aquestes branques culturals col·lectives intervenen en la configuració i evolució de la llengua del seu poble, afegint vocabulari, dites populars, metàfores... En definitiva, la llengua forma part de la cultura d’un poble.

Aquesta branca de la cultura és estudiada per la lingüística, ciència que tracta dos conceptes clau: el llenguatge i la llengua. El llenguatge és una capacitat humana, innata, que es desenvolupa per instint. L’altre concepte és la llengua pròpiament dita. La llengua és la concreció de la capacitat humana del llenguatge, i té múltiples realitzacions en forma de les diverses llengües que es parlen al món. Cadascuna d’aquestes llengües disposa d’una sèrie de mecanismes, lèxics (paraules d’estructures diverses) i sintàctics (regles de combinació que ens permeten confeccionar oracions), que ens ajuden a simplificar la realitat o a adoptar diferents punts de vista sobre un mateix fet.

Aquests mecanismes ens permeten, per exemple, classificar els objectes (categorització) o identificar-ne un de concret. També faciliten l’adopció d’un determinat registre lingüístic en funció de l’audiència a la que ens dirigim (no és el mateix un discurs universitari que una conversa informal amb els amics sobre qüestions banals com l’última cursa del mundial de motos). Però, com hem vist, cada llengua construeix els seus mecanismes en conjunció amb la realitat que l’envolta, i a la vegada ens ofereix una visió particular de la mateixa. Arribem doncs, a la qüestió cabdal plantejada al principi: Fins a quin punt la llengua que parlem condiciona la nostra manera d'entendre el món?

Sobre aquesta qüestió ni han diverses teories. Les més contraposades són la teoria universalista i la relativista. Fins fa poc, el bàndol universalista semblava triomfar, doncs les investigacions en ciència cognitiva, sobre tot en psicolingüística, incidien en l’ independència entre el llenguatge i altres capacitats mentals com el pensament, la percepció o l’ intel·ligència. Segons els universalistes el llenguatge és el reflex de pautes universals de la cognició humana i per tant les diferències entre les distintes llengües no afecten als altres processos cognitius. En canvi, els relativistes afirmen que el llenguatge és bàsicament arbitrari i cultural, i pot modelar altres processos mentals, per tant les convencions de la llengua que parlem, poden influir en la nostra visió del món. En els últims anys s’han realitzat diversos estudis que, pel que sembla, no donen tota la raó ni als uns ni als altres.

Per una banda, un estudi sobre les categories cromàtiques (Kay i Regier, 2007), conclou que aquestes s’organitzen al voltant de colors considerats exemples prototípics universals, independentment de la llengua que es parli i demostren empíricament l’existència de predisposicions universals en la percepció dels colors i en els noms que se’ls hi donen. En canvi, altre estudi (Winaver, Witthoft, Frank, Wu, Wade y Boroditsky, 2007) realitzat entre subjectes de parla anglesa i subjectes de parla russa descobreix la diferent percepció d’una sèrie de 20 games de color blau. L’experiment consistia en assenyalar quins colors eren iguals a un altre mostrat prèviament. Pels anglesos, tots eren iguals, mentre que per als russos ni havien de dos tipus. Hem de dir que la llengua russa té dues paraules per definir el color que per a nosaltres és blau.

Un altre estudi sobre el pensament matemàtic i la seva relació amb el llenguatge (Gordon, 2004) fet amb la tribu amazònica dels piraha (que tenen només dues paraules numèriques), demostra que la disponibilitat de paraules per definir els nombres és crucial per realitzar feines de comparació numèriques. Aquest estudi fou ampliat pels investigadors Pica, Lemer, Izard i Dehaene amb una altra tribu amazònica, els mundurukú (també amb escàs vocabulari numèric), determinant que quan el resultat de les proves era superior a 5 o intervenien nombres més grans que aquest, la coherència mostrada en les seves expressions era nul·la, i per tant la seva llengua limitava el seu processament matemàtic. En canvi, altres estudiosos, com Casasanto, destaquen que per donar credibilitat a aquests estudis cal primer demostrar que el fet de no posseir una paraula, és la causa de no poder desenvolupar una habilitat conceptual, i no al contrari. Defensa que potser aquestes tribus no tenen habilitats numèriques exactes, perquè no els hi son necessàries, i per això no han desenvolupat un vocabulari numèric. En aquest sentit, és pot concloure que cada comunitat conforma el seu vocabulari en funció de les seves necessitats, i que aquestes tenen molt a veure amb el seu entorn. No trobarem excessius mots relacionats amb l’agricultura en comunitats nòmades al desert del Sàhara, ni entre els habitants de les regions àrtiques de Grenlàndia o Alaska.

Fetes totes aquestes consideracions, la meva conclusió personal, és que si parlem de l’influencia de les llengües en la nostra percepció del món des del punt de vista de l’ utilització de metàfores, tal i com resa l’enunciat, no hi ha cap relació entre la llengua i aquesta visió. Una mateixa llengua és capaç de produir diferents tipus de metàfores per realitats semblants, com en el cas de la llengua espanyola parlada a Espanya, i la parlada a Cuba, Uruguai o Colòmbia.

En canvi, en un àmbit més general, sí que hi ha una reciprocitat entre la llengua i la realitat, és a dir, una es nodreix de l’altra i al inrevés. Com hem vist, la llengua és una expressió de la nostra cultura, i aquesta és un reflex de la realitat que ens envolta, per tant, si una societat es manifesta mitjançant la seva llengua, està transmeten la seva realitat, que no serà la mateixa que una altra que ho faci amb una llengua diferent.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada