dissabte, 10 de setembre de 2011

Maristes Les Corts


Juny del 78

Avui és dimarts i fa un sol que espetega... tant que el que menys ganes tenim és de fer classe de llatí o de matemàtiques. Solució? Fugirem del cole per la finestra del laboratori d’anglès. No és el primer cop, però si que serà l’últim. La finestra està a uns tres metres d’alçada del carrer, a la cantonada de Comtes i Caballero, i és un dels llocs habituals de fugida de la nostra “presó”. La utilitzem un grup de set o vuit col·legues quan el neguit ens supera i decidim passar el matí a un dels parcs propers fumant “petes” i xerrant de les nostres coses. Altre clàssic és marxar en estampida per la porta principal aprofitant qualsevol distracció del conserge, però això és més difícil i arriscat.

La tècnica de la finestra és més depurada. Es tracta de colar-se al laboratori d’anglès a la hora del pati aprofitant la relaxació dels capellans-vigilants, i despenjar-se de la cornisa de la finestra, amb el que només ens queda un salt d’un metre llarg. El primer a saltar rep les motxilles de la resta, que es van despenjant amb l’ajut dels altres. L’últim és el que ho té més difícil, doncs ho ha de fer tot sol. Com que som gent solidària, fem rotacions per ocupar aquest rol. Però avui, hem tingut un problema... ja estaven al carrer tres companys, amb les motxilles de tots, un altre esperava a dalt i jo estava penjat de la cornisa quan el director del centre gira la cantonada i ens sorprèn en aquesta situació. En realitat, no sé qui es va sorprendre més... nosaltres vam quedar glaçats i ell no va dir ni una paraula, només un lleuger somriure: havia trobat l’explicació a les nostres absències misterioses d’alguns matins. La seva reacció posterior ha estat fulminant. A migdia en arribar a casa, ja havia trucat als nostres pares recomanant-los que no intentessin matricular-nos al seu centre l’any següent per fer el COU, doncs seriem rebutjats. Cal valorar aquesta reacció com la conseqüència d’una acumulació de fets, que gairebé sempre ens fan sospitosos de la seva realització, com la desaparició habitual de les osties i el vi de missa de la capella, o la sentada que aquest febrer va protagonitzar tot l’alumnat del centre, des d’EGB fins a BUP, per reclamar un millor tracte per el nostre professor de gimnàstica, protagonista de les pàgines centrals del número de gener del Papus, acomiadat immediatament per aquest fet del seu lloc de treball. La veritat és que tot era cosa nostra...

La sentada va ser un fet històric. Entre deu o dotze companys vam “convèncer” a la resta de l’escola (uns 800 alumnes) de que al finalitzar l’hora del pati, quan formaven per classes per tornar a les aules, tothom s’assegués a terra en silenci. Molts per l’aventura, alguns que s’ho van trobar i la majoria pel respecte per no dir por que els causaven, van secundar l’acció. Els capellans van muntar en còlera. Als cops de pito van seguir els crits, però no van aconseguir res. Al cap de cinc interminables minuts de silenci, la nostra classe es va aixecar, i amb nosaltres la resta de l’escola i vam desfilar cap a les nostres aules. No va haver-hi classes en tot el dia, només visites puntuals d’algun dels capellans més repressius, interrogant-nos sobre l’autoria dels fets. Evidentment, sabien a qui preguntaven però desgraciadament ningú de nosaltres sabia res d’on havia sorgit la idea.

Per rematar el curs i la paciència dels capellans, dos fets. El primer, l’affaire de les calculadores. Examen de recuperació de juny de matemàtiques. Un del nostres companys està present a la prova i no el podem deixar penjat. L’examen es fa a una aula que dona al carrer Vallespir i tenen dues hores per la seva realització. El nostre amic ha advertit al professor que s’ha deixat la calculadora a casa i que jo li portaré en breu. Sota la finestra esperem que caigui el paper amb l’enunciat dels problemes a resoldre. Un cop al nostre poder anem a un bar proper on entre cinc companys experts en matemàtiques resolem els exercicis i els transcrivim en format reduït en un full, que introduïm dins el calaixet de les piles de la calculadora. Ràpidament vaig cap a l’aula de la prova i comento al professor el que ell ja sabia. Com estava previst, treu la calculadora de la funda per comprovar que no hi hagués res a dintre. Però no obre el calaix de les piles... Li faig entrega al company, clicant-li l’ullet i marxo a retrobar-me amb els matemàtics i a celebrar l’èxit de l’operació. Però la nostra celebració queda en no res quan arriba el nostre amic, i ens comenta que l’han enxampat per culpa d’un altre que havia entès el perquè de tot plegat i li havia demanat la solució als problemes, aixecant les sospites del professor, que finalment s’havia adonat de tot. Mala sort...

I per acabar, el festival de fi de curs. Totes les classes fan el seu numeret, i nosaltres no podem ser menys. Fa temps que preparem la nostra actuació estel·lar. El nostre caòtic conjunt musical “Migratio Circus” ha compost una peça per a la ocasió, la mítica “Yo viajo en moto”, que estrenarem en exclusiva. El cos principal del grup ho formem Miguel Angel a les veus, Dani a la guitarra, Carlos a la bateria i jo mateix amb el baix. La resta, fins a onze o dotze elements fan sonar triangles, caixes xineses, panderetes, maraques, bongos... Quan ens toca pujar a l’escenari ja veiem males cares entre els capellans i sorpresa entre els pares del més petits, que són els que estan presents en les actuacions. També hi son els col·legues del barri que no volen perdre’s el nostre concert. La cançó pot qualificar-se com pertanyent al gènere punk tant de moda en l’època. La seva lletra és simple, només té una frase que es repeteix contínuament alternada per solos de guitarra, baix i bateria: “Yo viajo en moto, tengo un sidecar, llevo a John Wayne de aquí p’allá”. La posada en escena és espectacular, començant pel nostre cantant, en Miguel Angel, que surt a l’escenari amb texans i unes mitgetes de llana fins als genolls per fora dels pantalons de franges verticals grogues i negres, i un abric pelut de color taronja que li arriba pels ronyons, acompanyat de les inevitables Ray Bans que tots portem. Jo porto un ponxo i el cabell llarg amb la ralla al mig com mana la tradició hippies, i un dels costats amb tot de trenes petites que l’amiga Merche havia trigat hores en confeccionar. La resta, us ho podeu imaginar: una barreja de estètica hippie i de “perros callejeros” triomfa entre nosaltres. Comencem l’actuació entre el deliri del col·legues assistents i l’expectació de la resta. La cançó és interminable i la podem fer durar tot el que vulguem o el que ens deixin, com va succeir. Passats set o vuit minuts de solos, tornades i estridències, un batalló de capellans han pujat a l’escenari desendollant els instruments i convidant-nos amablement a abandonar-lo, cosa que hem fet de forma pacífica entre els aplaudiments i els crits del col·legues i d’alguns pares als que els hi ha fet gràcia la nostra actuació.

Amb això va acabar la nostra relació amb els Maristes de Les Corts, o no, perquè alguns de nosaltres vam tenir dificultats per matricular-nos del COU a determinats centres del barri. Potser la fama ens precedia, però això ja és un altre historia.



 


1 comentari:

  1. Us convidem a visitar el nostre Facebook " Generación Ciuraneta ", som els vostres hereus...

    ResponElimina