dimarts, 19 de juliol de 2011

19 de Juliol de 1936

Tot just ara s’acompleixen 75 anys de l’alçament feixista que va provocar l’esclat d’una confrontació sense parangó en el segle XX, que es va saldar amb un milió de morts directes, les repercussions de la qual encara es deixen sentir en la nostra societat. El dirigent comunista Enrique Castro Delgado en una carta dirigida a Stalin, va dir premonitòriament “hemos envenenado de dolor y odio a un pueblo de lo que no podrà curarse en cincuenta años”. A nivell català, les conseqüències no podien ser més nefastes, independentment de la pèrdua de vides humanes: desaparició de les nostres institucions de govern, exili forçós per milers de catalans, persecució sistemàtica de la nostra llengua i cultura. A més a més tota una sèrie de intangibles, com la grisor de la societat franquista, el seu estancament social i econòmic o les desigualtats entre l’elit dominant i el poble que amb prou feines podia menjar malgrat el que pregonava la propaganda oficial del Règim. Però, com es va viure el primer dia de la Guerra Civil a Barcelona? Repassem els fets més transcendentals d’aquest dia de juliol fa setanta-cinc anys.

A les 6 de la matinada del dia 19, Radio Castilla des de Burgos fa la primera proclama en favor de la rebel·lió i la notícia s’estén com la pólvora per tot el territori espanyol. Ja el dia abans, multitud d’obrers s’arremolinaven en la Plaça Catalunya i les Rambles, alertats per les notícies que arribaven d’Àfrica. El president Companys va treure a la llum la documentació que acreditava les intencions rebels del capità Lopez Varela, mentre que el general en cap de la 4ª Divisió amb seu a Barcelona, Llano de la Encomienda, va advertir als seus oficials que malgrat la seva ideologia conservadora, si tenia que escollir entre dos moviments extremistes, no vacil·laria en donar suport al comunisme abans que al feixisme. Aquestes paraules les van sentir els dirigents rebels que havien d’entrar en acció al dia següent, entre els que es trobava el general de cavalleria Fernández Burfiel, que havia de prendre el comandament fins l’arribada des de Mallorca del general Goded. A última hora de la tarda del dia 18, Companys es va negar a donar armes al poble que les reclamava, tot i que la CNT va assaltar uns quants dipòsits d’armes, inclòs el vell buc presó Uruguay, fondejat al port, i va convocar una vaga general per el dia següent tot preparant la lluita al capdavant de l’Aliança Revolucionària Antifeixista.

A les 2 de la matinada del dia 19, Companys i el Conseller de Cultura, Ventura Gassol van sortir a donar un tomb per les Rambles i van presenciar les cada cop més nombroses concentracions d’obrers armats que presagiaven un nou despertar revolucionari a la Ciutat Comtal. A les 4 de la matinada soldats rebels i lleials s’encaminaven cap a la Plaça Catalunya des dels seus aquarteraments, uns amb les ordres d’esclafar un aixecament anarquista, i els altres amb la missió de desfilar per la ciutat en honor a l’Olimpíada del Poble, organitzada pels partits d’esquerra com a contrapunt als Jocs Olímpics que s’iniciaven a Berlin. Però les columnes rebels, no van arribar al seu destí, doncs van topar amb la resistència dels anarquistes, la Guardia Civil o els guàrdies d’assalt. La policia també es va mantenir lleial a les institucions democràtiques, i encapçalada pel coronel Frederic Escofet, va proporcionar armes als anarquistes. Només un parell de destacaments van assolir els seus objectius, com l’edifici de Telefònica a la Plaça Catalunya, però un cop dins van quedar aïllats i no van poder fer res. No tot va ser tan fàcil, i alguns destacats dirigents d’esquerres van perdre la vida en les diferents batalles que es van lliurar al llarg del dia a Barcelona, com el secretari de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya, Francesc Graells o el de les Joventuts del POUM, Germinal Vidal, així com el secretari anarquista Enrique Obregón.

El general Goded va arribar a mig matí a Barcelona en un hidroavió, instal·lant-se a l’edifici de Capitania General, però no va aconseguir convèncer al general Aranguren, cap de la Guardia Civil, per que s’unís a la rebel·lió. A mitja tarda, tropes anarquistes van entrar a l’assalt a l’edifici, capturant al general, el qual es va salvar de les ires de la multitud de manera paradoxal gràcies a una coneguda comunista de l’època, Caridad Mercader, la mare del futur assassí de Trotsky. Goded va ser instat a realitzar una crida radiofònica als seus seguidors en la que va dir: “La suerte me ha sido adversa y he caído prisionero; si queréis evitar que continúe el derramamiento de sangre, quedáis desligados del compromiso que teníais conmigo”.

Desprès de l’al·locució de Goded, els combats van finalitzar a la ciutat, deixant un munt de cadàvers a la Plaça Catalunya, i només dos focus rebels, a les Drassanes i al quarter de Sant Andreu, i la sensació de victòria per els anarquistes que havien aturat el primer cop de les forces rebels.



Fotografia d’Agustí Centelles feta el 19 de juliol a la cruïlla dels carrers Roger de Llúria i Diputació, en la que apareix el guàrdia d’assalt Mariano Vitini

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada