dissabte, 16 de juliol de 2011

La prova del nou

Maig del 68



Aquesta nit no he dormit tranquil. La culpa és de l’examen de matemàtiques que tinc al matí: ni més ni menys que divisions!!! En realitat, no tinc motius per estar preocupat, doncs he practicat molt i me’n surto prou bé. La meva mare em desperta a les vuit com cada dia i trobo l’esmorzar preparat a taula: un got de llet calenta amb galetes. D’aquí a poc augmentarà la família i ma mare es mou per casa amb dificultats, sortejant el “plegatin” instal·lat al menjador. El nostre pis del carrer Vallespir és petit, amb tres habitacions, una dels meus pares, altre per la meva avia i altre per la meva germana. A mi em toca dormir al menjador. Això sí, som l’enveja de l’escala, doncs al petit bany el meu pare ha posat una dutxa de telèfon, que cada cop que utilitzem inunda d’aigua el passadís. Tanmateix, ma mare s’encarrega de recollir-la i tornar a la normalitat la nostra vida familiar.

Un cop esmorzat i vestit amb el preceptiu uniforme del col·legi Duran i Bas, sortim de casa amb l’entrepà dins de la cartera. La meva mare ens acompanya al “cole”, a la meva germana i a mi. Anem a col·legis diferents, i jo no entenc perquè mai es barregen nens i nenes en el mateix centre. Passem per davant del Parc de les Infantes i arribem a l’escola. Ens acomiadem amb dos petons i entro a classe després d’haver format al patí amb la corresponent pujada de bandera i cant del “Cara al Sol”. Don José ens espera assegut a la taula situada en una tarima, des d’on observa en silenci com ordenadament anem ocupant els nostres llocs amb la seva temible regla de fusta a la mà, que utilitza per repartir castics entre els que parlen, riuen o simplement no seuen amb una postura correcte al seu escriptori. Don José, és el nostre professor, i ens explica des de les matemàtiques fins a la religió, passant per l’historia o la formació de l’esperit nacional. L’única assignatura que no ens dona és la gimnàstica.



La seva primera i única paraula quan tots estem situats és “Examen”. Només podem tenir a la taula el full de paper quadriculat, llapis, goma de esborrar i maquineta, però això ja no cal que ens ho digui, ho sabem prou bé... Escriu deu divisions a la pissarra i endavant, tenim una hora per entregar la prova amb el nostre nom ben cal·ligrafiat al començament del full. Començo a resoldre la primera divisió. Els nervis inicials donen pas a una mena de tranquil·litat doncs veig clar que me’n sortiré bé. Faig les deu divisions en poc més de vint minuts, i em disposo a comprovar que el resultat sigui correcte. Per fer-ho, aplicaré la prova del nou, que és ràpida i senzilla. Consisteix en, d’una banda sumar les xifres del dividend, i tornar-les a sumar fins aconseguir una sola xifra, i d’altra fem el mateix amb el divisor i el quocient. Els dos nombres resultants els multipliquem i sumen les seves xifres fins aconseguir una sola. Si les dos xifres finals són iguals és que la divisió està ben feta. Això funciona per a les divisions exactes, però si no ho són, només hem de sumar les xifres de la resta fins a reduir-la a una sola xifra i sumar aquesta al resultat final de l’operació del divisor i el quocient. Si està bé, quadrarà amb la primera xifra obtinguda.



Un cop comprovades totes les divisions, espero en silenci la finalització de l’examen mentre penso que el neguit no me’l provoquen les proves sinó tot l’entorn en que es realitzen: l’aula fosca carregada de símbols religiosos, la disciplina militar, la injustícia dels castics, les continues referències a la grandesa de l’obra del “movimiento” (que no acabo de comprendre)...

Paral·lelament a la nostra prova de matemàtiques, a París es viuen els fets de Maig del 68, tant allunyats de la nostra realitat, però d’això jo encara no tinc notícies. La pregunta és si seria possible aplicar una mena de prova del nou per esbrinar si una societat actua correctament o no.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada