Anàlisi de la Chanson de Roland (1)

La Chanson de Roland fa referència al fet històric de la derrota de l’exèrcit de Carlemany al Pirineu navarrès el 15 d’agost de l’any 778. Es tracta d’una cançó de gesta i el manuscrit més antic que es conserva és el d’Òxford, datat aproximadament tres segles desprès d’aquests fets. Aquest manuscrit, recull el llegat oral que al llarg d’aquests tres segles ha anat evolucionant i incorporant llegendes i fantasies, fins al punt de convertir un desastre militar en un drama passional fruit de la disputa entre Roldán i el seu padrastre Ganelón. Com a tota epopeia, està carregada de simbolismes, que molt sovint s’expressen en contraposició entre les dues parts en disputa. Els símbols relacionats amb el poder son presents al llarg de tota l’obra, i al seu anàlisi dedicarem aquest estudi.

El Consilium

El Consilium o Consell de Barons, és un dels motius èpics més habituals en les cançons de gesta. Hem de fer notar que la Chanson de Roland, comença i acaba amb escenes de dret feudal. El Consilium és un deure del vassall cap al seu senyor, però en moltes ocasions representa una limitació del poder d’aquest. En el text el consell dels sarraïns és presentat de manera idèntica al dels cristians, tant en els comportaments com en les actituds dels seus protagonistes. L’entorn on es celebra el Consilium és també molt similar:

·         “alez en est en un verger suz l’umbre” (v. 11,2), és la situació del consell de Marsil

·         “Li empereres est en un grant verger,” (v. 103,8), la del rei Carlos

Tanmateix, hi han algunes diferències en quant a la imatge que transmeten. En el cas de Marsil, la sensació és de preocupació davant el conflicte que s’apropa. En canvi, la imatge que transmet la descripció del consilium cristià és la del poder i la tranquil·litat absolutes, amb els cavallers asseguts a catifes blanques jugant als escacs, els joves practicant amb les armes i el rei assegut sota d’un pi (símbol de la immortalitat (Cirlot, 370) i de la força vital) i al costat d’unes roses silvestres (símbol de la bellesa), a un tron d’or pur, “un faldestoed i unt, fait tut d’or mer” (v. 115,8). En un clar paral·lelisme, en un passatge posterior, quan Ganelón es presenta davant de Marsil com ambaixador del rei Carlos, trobem al rei sarraí assegut sota un pi al seu tron i recobert aquest de seda alexandrina, reservada només per reis i nobles: “un faldestoet out suz l’umbre d’un pin” (v. 407,31), “envolupet fut d’un palie alexandrin” (v. 408,31).

Gestos de poder

Al llarg de tot el text, observem en diferents situacions com el rei acaricia la seva barba i el seu bigoti, en clar gest de reflexió. És un gest reservat al rei i aquest arriba a jurar per ells quant es nega a que el duc Naimón sigui el seu ambaixador davant Marsil: “par ceste barbe e par cest men gernun” (v. 249,17). Aquest tipus de jurament era molt habitual en la Edat Mitjana, fins i tot “respecte al bigoti, la mateixa paraula castellana deriva de la formula de jurament bî god (per deu)” (Riquer, 75). En un altre punt del text, quan és prepara pel combat amb l’emir Baligant, Carlos s’acaricia la barba recordant el dany sofert per les seves tropes. També s’acaricia la barba quant Roldán li adverteix contra les intencions de Marsil, i en aquest mateix passatge es parla de ajuntar  les mans, gest de vassallatge al senyor, “qu’il devendrat jointes ses mains tis hom” (v. 223,15), quant Ganelón intenta convèncer al rei per que accepti la proposta de Marsil. El rei fa un altre gest, que en aquest cas l’equipara amb el poder eclesiàstic, al donar llicència a Ganelón com el seu missatger amb la mà dreta, com feien els abats als seus missioners quan partien cap a terres infidels: “de sa main destre l’ad asols e seignet” (v. 340,26). Un altre assimilació del poder diví de l’emperador és dona quant l’envia’t de Marsil, Blancandrín, li diu al rei Carlos: “enz en voz bainz que Deus pur vos i fist” (v. 153,10).

Objectes de poder

Determinats objectes acompleixen la funció de delegació de poder quant son entregats per part d’una autoritat superior, en aquest cas, el rei: “livrez m’en ore le guant e le bastun” (v. 247,17), li diu Naimón al rei Carlos disposat a convertir-se en el seu ambaixador davant Marsil. El guant i el bastó entregats pel rei representen l’assignació d’una missió a fer en nom seu. Aquest simbolisme és utilitzat també pels sarraïns, quant el rei Marsil entrega el seu guant al seu nebot Aelroth, en senyal de conformitat per que sigui el primer en atacar a Roldán (fet que es considerava un privilegi): “li reis Marsilie l’en ad dunet le guant” (v. 874,69). Després de la batalla en que mor Roldán i Marsil perd la seva ma dreta, arriba l’emir Baligant, al qual el rei sarraí presenta vassallatge entregant-li tots els seus territoris (per mitjà de l’acte simbòlic d’entregar-li les claus de la ciutat de Saragossa) i donant-li el seu guant per que el substitueixi en la batalla contra els cristians: “al puign senestre ad pris un des ses guanz” (v. 2830,202). Amb aquest mateix sentit de vassallatge, quan Roldán mor, ofereix el seu guant a Deu en senyal d’homenatge: “pur ses pecchez Deu en puroffrid lo guant” (v. 2365,174).