Anàlisi de la Chanson de Roland (2)

Espasses

En les cançons de gesta, l’espassa és la projecció de la ma dreta del seu amo, la que culmina l’acció de l’heroi. L’espassa és “símbolo de exterminación física y de decisión psíquica”. A l’Edat Mitjana es considerava símbol de la paraula de Deu i estava reservada als cavallers, que els hi posaven noms. En la Chanson de Roland trobem sis espasses amb nom propi, curiosament només una que pertanyi als sarraïns, la de l’emir Baligant. L’espassa de l’heroi Roldán, Durendal, té un origen diví segons recita el propi Roldán quant intenta trencar-la, sense aconseguir-ho, per que no caigui en mans infidels: “quant Deus del cel li mandat par sun angle” (v. 2319,172). Tanmateix, en el Roncesvalles Navarro, llegim que Carlos l’aconsegueix lluitant contra Braimant i després li entrega a Roldán: “que ganase a Durandarte large. Ganéla de moros quando maté a Braymante” (v. 58-59,2). També era habitual que les espasses anomenades “de virtut” amaguessin relíquies en el seu pom. En el cas de Durendal, “la dent seint Perre e del sanc seint Basilie e des chevels mun seignor seint Denise, del vestement i ad seinte Marie” (v. 2345-2348,173), fet que li atorga el caràcter de sagrada. L’espassa del rei Carlos, Joyeuse, té el privilegi d’haver estat feta amb el ferro de la llança que va ferir a Jesús a la creu. En canvi les espasses dels infidels son de gran riquesa (com la que Valdabrún regala a Ganelón com a prova d’amistat), però no tenen el component espiritual de les cristianes.

Poder militar

Les cançons de gesta son plenes de fantasies i exageracions. En el cas del volum dels exèrcits en disputa això es fa molt evident. Segons Marsil, el seu contingent s’eleva a quatre-cents mil cavallers. Deixant de banda la inexactitud històrica de l’oponent (l’exèrcit de Carlos va ser atacat pels vascons, no pas pels sarraïns), és sabut que el contingent franc en la reraguarda era de vint mil homes i els seus atacants estaven en minoria. El fet d’augmentar el nombre de rivals en la batalla serveix per multiplicar les virtuts de l’exèrcit cristià, en la seva lluita contra els infidels en defensa de la fe. Tanmateix, el gruix de l’exèrcit francès en la batalla final contra Baligant s’eleva als quatre cent mil cavallers.

Estendards, insígnies i escuts

L’estendard te un doble sentit, pràctic i simbòlic. D’una banda s’utilitzava per a “ordenar” les tropes en mig de la batalla i d’altra era un signe de possessió en quant a territoris conquerits. Així veiem com Roldán planta la insígnia a dalt d’una muntanya quant tornen victoriosos cap a França: “li quens Rollant ad l’enseigne fermee, en sum un tertre cuntre le ciel levee” (v. 707-708,55). El fet de portar l’estendard era considerat un honor, alhora que un gran risc. En la batalla final contra Baligant, ho porta Godofred d’Anjou. És tracta d’una oriflama de seda vermella amb brodats d’or, originàriament dita Romaine, i que va canviar el seu nom per Munjoie, que alhora és el crit de guerra del rei Carlos (per assimilació el crit de guerra de les tropes de Baligant és Preciuse). Els estendards dels sarraïns estan representats per imatges de Tervagán, de Mahoma i d’Apolín, en al·lusió a les seves teòriques divinitats, i porten també un pendó amb un drac. Un fet clau es dona quant els cristians fan caure l’estendard infidel i això fa reflexionar a Baligant i desmoralitza les seves tropes: “li amiralz alques s’en aperceit que il ad tort e Carlemagnes dreit” (v. 3553-3554,257). Això precipita la lluita cara a cara entre els dos reis, que finalitza amb la victòria de Carlos i la fugida dels infidels. Altre qüestió son els escuts que porten els cavallers cristians, que normalment porten gravats insígnies personals que faciliten el reconeixement dels seus portadors: “escuz unt genz, de multes cunoisances” (v. 3090,225).

Olifant de Roldán

L’olifant és una banya de guerra de marfil, feta a partir d’un ullal d’elefant. És considerava un signe d’autoritat, i de fet en les tropes de la reraguarda de l’exèrcit franc, només Roldán portava un. Oliveros demana a Roldán que el faci sonar per avisar al rei Carlos i que aquest vingui en la seva ajuda, quan veu la desproporció de forces entre els francs i els seus atacants sarraïns: “cumpainz Rollant, sunez vostre olifan” (v. 1070,85). Però Roldán es nega a fer-ho i això provoca la seva derrota. Finalment quan el desastre està consumat, el fa sonar i els seus sons anuncien la derrota al rei, que torna a venjar al seu nebot. Quan les tropes franques regressen al seu país, depositant l’olifant en Saint Séverin de Burdeos ple d’or i de “mancusos” (moneda d’or musulmana), per que es guardi com a relíquia.

Conclusió

Com hem vist, els símbols de poder o d’autoritat son presents al llarg de tot el text de la Chanson de Roland. Els exposats anteriorment son una mostra que es podria completar amb la indumentària dels combatents, la relació del rei amb el poder diví (mitjançant les revelacions de l’àngel), la imposició de la conversió al cristianisme desprès de la conquesta o el simbolisme dels dotze parells, de gran tradició cristiana (tot i que son utilitzats també per descriure el consell sarraí). Resta una mica en l’aire la indecisió (feblessa) inicial del rei Carlos, alhora d’acceptar (per consell del traïdor Ganelón) al seu nebot preferit, Roldán, com a cap de la missió que acabaria amb la seva vida.