dimecres, 16 de novembre de 2011

Plató: Conceptes (2)


1.      L’exemplarisme i els diferents autors platònics

L’exemplarisme és la doctrina segons la qual les realitats sensibles són imitacions de realitats intel·ligibles exemplars o arquetípiques. Aquesta és la base de la Teoria de les Idees de Plató. Posteriorment, Agustí d‘Hipona, el primer filòsof medieval, recull la teoria de Plató i col·loca les Idees (rationes aeternae) en la ment de Déu, i el seu reflex imperfecte en les coses materials. Per tant, com que les Idees exemplars resideixen en la ment de Déu, aquest és la Veritat absoluta. Ja en plena Edat Mitjana, Sant Bonaventura identifica les Idees amb la Paraula (segona persona de la Trinitat), què és “la llum que il·lumina els homes”. A finals de l’Edat Mitjana, coincidint amb el declivi de l’escolàstica, es va produir un atac frontal contra el concepte d’universalitat de les Idees al considerar el pensament com a una activitat pròpia del subjecte pensant, i per tant el concepte d’Idea com un simple nom per posar-nos d’acord al referir-nos a una cosa.

                                           

2.     Per què podem considerar que Agustí d’Hipona és un autor platònic?

Hi han molts conceptes coincidents en les obres de Plató i de Sant Agustí d’Hipona, començant per la creença en la immortalitat de l’ànima humana, però sobre tot en la noció de les Idees exemplars, amb la diferència de que Sant Agustí les situa en la ment de Déu, des de on es reflecteixen cap a nosaltres i ens permeten assolir la comprensió de la veritat, què és única, i què no és altre què Déu. Tot aquest plantejament ho expressa mitjançant la Teoria de la Il·luminació, segons la qual l’home és capaç d’assolir la veritat, però sempre amb l’ajuda de Déu que ens il·lumina l’esperit i ens permet reconèixer aquesta veritat. Certament, trobem un gran paral·lelisme entre aquesta teoria i la Teoria de les Idees de Plató. Fins i tot, Sant Agustí referint-se al filòsof grec va afirmar: ·”Ningú s’ha apropat tant a nosaltres”.



3.     Les tres Hipòstasis de Plotí?

Segons Plotí, la realitat està constituïda per tres ordres o nivells què es reprodueixen també en el subjecte humà: L’U, l’Intel·lecte i l’Ànima. L’U és el bé infinit, acte pur i creador de tot per un efecte espontani d’emanació. Per Plotí, la creació és un acte continu, sense principi ni final, què emana des de l’U cap a un món intel·ligible (comparable al món de les Idees platòniques), què és l’intel·lecte. Finalment, entre l’intel·lecte i el món sensible es troba l’ànima, on les idees passen de la seva eternitat primera a la temporalitat. L’ànima és una i plural alhora, i cada home posseeix una ànima sortida de la part superior què és l’Ànima universal.





4.     Quina és la crítica que fa l’aristotelisme al platonisme?

Plató i Aristòtil són sens dubte els dos més grans filòsofs grecs, amb molts punts coincidents, però també amb moltes remarcades diferències. Plató és idealista mentre què Aristòtil és realista. Per Aristòtil, la veritat primera és la que observem amb els sentits, no pas la idea. La idea de bellesa sorgeix després de veure molts objectes bells, no abans. Aristòtil observa i dedueix: la seva moral individual i pública sorgeixen de l’estudi de l’home, i per això oposa a la Ciutat Ideal de Plató, un estudi de les realitats polítiques que coneix. Molts autors parlen de perfeccionament més que d’oposició entre Plató i Aristòtil, que aporta uns fonaments més científics, mitjançant l’observació dels fenòmens físics, de l’home i de la societat, tot i que les intuïcions originals pertanyen a Plató.



5.     Realisme i idealisme polítics al Renaixement

Al Renaixement, el realisme i l’idealisme polítics es mostren confrontats. Els idealistes defensen que l’acció política ha de regir-se per la recerca dels ideals, mentre que els realistes anteposen la satisfacció de la realitat. En aquest sentit, el considerat iniciador de la teoria política moderna, Maquiavel defineix la política com la ciència que tracta de l’home tal com és i no de l’home tal com ha de ser, com postulen els idealistes. Aquets defensen el govern segons els principis, sense atendre a les conseqüències de les accions, i consideren que la bona política deriva d’un governant savi, mentre que Maquiavel diu que el governant per ser virtuós, ha d’aprendre a no ser bo, si convé, separant el que és moralment bo, d’allò políticament bo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada