dissabte, 19 de novembre de 2011

Carta a Meneceu (Epicur)


La Carta a Meneceu, tracta dels estils o formes de vida, en definitiva, de l’ètica i la moral. Comença amb una invitació a filosofar, relacionant la filosofia amb la felicitat. Diu Epicur, “han de filosofar el jove i el vell” perquè “per assolir la salut de l’ànima mai no s’és massa jove, ni massa vell”. El cos de la carta ens parla de la naturalesa dels déus, de la mort, del desig, i del plaer i el dolor. Els déus són autosuficients, per tant no s’ocupen dels homes, sinó que “consideren estrany tot allò que no és de la seva mateixa mena”. La mort no és res per nosaltres, perquè “mentre som vius, la mort no existeix; i quan la mort és present, nosaltres ja no hi som”. Del desig, distingeix entre els naturals i els vans i dins dels naturals els necessaris, indispensables per assolir la felicitat o el benestar del cos. La cerca del plaer és la finalitat de la vida, però no hem d’escollir-los tots ni rebutjar tots els dolors. Ens mostra la idea del plaer amb moderació, que es troba en la simplicitat i ens alerta contra els plaers “que cerquen els dissoluts o els cràpules”, ponderant el seny com el principal i màxim bé. Segueix amb un resum de la saviesa ètica exposada anteriorment, anomenada pels epicuris tetraphármakon, en relació amb el caràcter curatiu de la filosofia. La Carta finalitza convidant a la meditació sobre aquestes ensenyances, amb l’objectiu d’assolir la felicitat eliminant tot el que ens fa patir quan no ho tenim.



Tot i que Epicur no reconeix la influència de cap altre filòsof ni de cap corrent de pensament, és evident que el seu materialisme beu de les fonts dels atomistes; de fet, el seu deixeble Metròdor de Làmpsac diu que “Epicur no hauria estat filòsof si Demòcrit no hagués estat el seu guia”. Com que el cos i l’ànima estan formats per àtoms i aquests són immortals i inalterables, hem d’alliberar-nos del temor dels déus i de la mort. Segueix també la idea de Demòcrit de que la clau de la vida és troba en la serenitat de l’ànima, i els preceptes de la seva ètica ens mostren a la filosofia com un remei curatiu de la salut d’aquesta. D’Empèdocles agafa la idea de la relació entre semblants, quan ens diu que els déus no s’ocupen dels problemes del homes per que els hi són estranys. Com els metges hipocràtiques, considera l’excés com a malaltia quan ens parla dels desitjos dels dissoluts que s’entreguen a tota mena de plaers sense moderació. De fet, fa de la moderació i el seny la seva màxima existencial i segons Diògenes la seva dieta es composa de pa, aigua i formatge els dies festius. De la medicina adopta el nom de tetraphármakon o quàdruple remei, com a recepta per la salut del cos i de l’ànima, exposada en el seu resum de la saviesa ètica.



Escoles hel·lenístiques



Tres escoles van marcar el període hel·lenístic (escèptics, epicuris i estoics), tot i que van conviure dialècticament amb les dues grans escoles platònica i aristotèlica. Les tres escoles predominants van donar diferents respostes als grans temes de la filosofia. Els estoics i els epicuris estan d’acord en que la moderació i l’autocontrol són el camí cap a la felicitat, però discrepen en quant al plaer corporal: mentre els estoics ho menyspreen, els epicuris postulen la cura del cos, donant-li una vida de plaer moderat. En canvi, els escèptics, que volen assolir la felicitat mitjançant la serenitat d’esperit, diuen que només podrem conquerir-la amb la crítica i la suspensió de judici, davant la impossibilitat de conèixer com són realment les coses. Estoics i epicuris també coincideixen en la naturalesa dels déus i la seva relació amb els homes: per els estoics, existeix una mena de déu còsmic impersonal i pels epicuris els déus resten fora de l’abast dels homes. Per els estoics la saviesa la representa l’home lliure d’afectes i passions, capaç de menysprear la vida perquè no depèn d’ell sinó del destí, amb el que demostra la seva superació dels temors. Els escèptics, en canvi dubten davant de qualsevol corrent de pensament i no els hi satisfà cap, mentre que els epicuris adopten la filosofia com a remei per el cos i l’anima, veritable medicament contra els temors.




L’epicureisme va ser objecte de crítiques ja des de els seus orígens. El fet d’obrir les portes de les seves comunitats a tot tipus de persones en termes d’igualtat, aplegant homes i dones, rics i pobres i fins i tot esclaus, anava en contra de les convencions socials de l’època, i en conseqüència van ser titllats de voluptuosos. Res més lluny de la realitat: el propi Epicur defineix el seu hedonisme com auster, i Seneca diu de l’epicureisme que “tiene mal nombre, es de oscura reputación, pero inmerecidamente”. Tanmateix, a l’època romana, personalitats com Ciceró o Horaci, anomenaven als epicuris “porcs”, i posteriorment Epictet, referint-se a Epicur diu que és un “bocamoll d’obscenitats”. Cap d’aquestes afirmacions té una base sòlida, i potser s’originen a partir de l’actuació d’alguns seguidors, més preocupats de satisfer els seus instints inconfessables, que de seguir l’autèntica doctrina epicúria. Però el rebuig més fort, va ser el del cristianisme, motivat pel materialisme dels epicuris i la seva negació de poders sobrenaturals, així com pel seu humanisme, que van fer que Epicur fos considerat com l’encarnació de l’Anticrist. Els escolàstics medievals parlen del argument epicuri com una forma de la negació de l’existència de Déu, que en cap cas és troba en els textos d’Epicur. Amb l’arribada del Renaixement i la Il·lustració, les tesis epicúries tornen a revifar, més com un argument de crítica anticristiana, que com en el seu sentit original.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada