diumenge, 20 de novembre de 2011

Dia d'Eleccions: Maquiavel o Thomas More?


La historiografia moderna sol considerar l’any 1453 com el de la fi del món medieval que dona pas al Renaixement, primer a Itàlia, i progressivament a la resta d’Europa. Diversos factors donen força a aquest fet, com la caiguda de Constantinoble i la fi de l’imperi bizantí, provocant l’èxode de nombrosos erudits cap a Itàlia, o el final de la guerra dels Cent Anys, que consagrà els estats moderns de França i Anglaterra. A partir d’aquesta data,  Europa viu una gran explosió demogràfica, i el món creix amb els nous descobriments geogràfics, que modifiquen els mercats i el comerç. L’Església cristiana s’ensorra i l’autoritat papal es posa en entredit, tant espiritualment amb la Reforma, com políticament amb estats cada cop més secularitzats. En aquest context, la filosofia política pren dos camins per intentar donar respostes a la nova realitat a què ha de fer front:

·         l’idealisme polític, caracteritzat per la seva tendència a moralitzar el fet polític, i que poden dividir en jusnaturalisme i utopisme

·         el realisme polític, que jutja l’ordre temporal únicament en funció de la seva eficàcia.

Feta aquesta petita introducció, parlarem de dos dels representants d’aquestes tendències, l’utòpic Thomas More i la seva obra Utopia, i el realista Nicolàs Maquiavel i el seu text més conegut, El Príncep.

Thomas More, polític i humanista anglès nascut l’any 1478, fou membre destacat del Parlament, on es va distingit per la seva bel·ligerància contra la tirania. Enric VIII, atret per la seva vàlua intel·lectual, el va promoure a càrrecs polítics importants, fins arribar a ser el primer canceller laic d’Anglaterra. Tanmateix, la seva ruptura amb el monarca per negar-se a reconèixer la nul·litat del seu matrimoni amb Catalina d’Aragó, ja que era un fervent catòlic, el va portar a la decapitació l’any 1534. Pot considerar-se precursor d’alguna de les tesis del pensament socialista, expressades en el pla teòric en la seva obra Utopia, publicada l’any 1516, en la que critica obertament l’ordre polític, social i religiós establert a la seva època, mostrant la seva antítesi, la República d’Utopia, una comunitat perfecta caracteritzada per la igualtat social, la llibertat de culte religiós, la tolerància i el respecte de les lleis. Tot i mantenir aquestes idees, More es va mostrar prudent i moderat en quant a la possibilitat real de dur-les a la pràctica, per el que no va combatre directament el poder establert ni va adoptar postures ideològiques intransigents en contra d’aquest.

Maquiavel va ser un escriptor i estadista florentí que va dur a terme importants missions diplomàtiques per la cancelleria d’assumptes exteriors de la ciutat. Un cop retirat de la vida pública (fou acusat de traïció i fins i tot va ser torturat), va dedicar el seus esforços a la redacció de les seves obres, entre elles El Princep, en la que descriu diferents models d’Estat segons quin va ser el seu origen. L’obra va ser escrita en unes poques setmanes i constitueix tot un tractat sobre l’art de governar: conté tot un seguit de consells als governants sobre com conservar el seu poder, però a diferència d’altres tractats existents sobre el mateix tema de caràcter moralitzant (anomenats “Miralls de Prínceps”), posa el punt de mira en l’eficàcia. Fa afirmacions com que el governant ha de manipular en benefici propi la fe i les creences del poble, o que en política no hi ha cap diferència entre bondat i maldat. Afirma que el governant ha d’estar alerta doncs la maldat és una possibilitat permanent, i la política implica sempre conflicte: el príncep que sap el que vol ha de “ser un gran simulador i dissimulador”, no te perquè ser bo però ho ha de semblar. En definitiva, Maquiavel proposa la recerca constant de l’equilibri d’interessos, sempre amb l’eficàcia com a únic imperatiu i amb l’èxit com a únic criteri.

Si ens preguntem sobre quin dels dos autors ha de ser la font d’inspiració de la política contemporània, la resposta no és fàcil. La nostra societat actual és plena d’exemples que han intentat aplicar bé l’idealisme o bé el realisme polític, i que han derivat en sonors fracassos. No podem aspirar a deixar el govern en mans dels savis pel sol fet de ser-ho com semblen indicar les tesis utòpiques, i confiar en que ens portaran cap a un món ideal en el que desapareixeran les desigualtats i tothom gaudirà d’una vida feliç. Tanmateix, sembla agosarat confiar el govern de l’Estat a un individu amb la suficient habilitat per moure’s entre els bastidors de la política, amb l’únic objectiu de conservar el seu poder manipulant al poble amb aquest fi. La política maquiavèl·lica personalitza excessivament el poder en la figura del governant, sense donar gaire importància als aparells administratius de l’estat. L’actual divisió de poders dels estats democràtics occidentals, impossibilita l’existència d’un príncep com el descrit en la seva obra. D’altra banda, com diu La Boétie, és temerari cercar la salvació en homes savis i bons, doncs no es pot dir que sigui bo “qui disposa del poder per a ser dolent si vol”.

Donada la dificultat per a escollir un dels dos models, la meva tria passaria per un humanisme eficaç que tingués com a objectiu conquerir els resultats mostrats en la República d’Utopia, però oblidant formes de govern personalistes o basades en figures amb poder absolut. L’exercici del poder ha de dur-se a terme amb responsabilitat i eficàcia, i això implica no deixar-se emportar per somnis impossibles que poden desbaratar tota la bona feina feta en altres camps, i acabant amb un sistema que si no toca de peus a terra, poc futur té en la nostra societat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada