Bajarse al Moro

Juliol de 1980

Portem set dies de navegació. L’aventura va començar una tarda del mes de juny a les Rambles. Volíem unes vacances diferents i a la petita oficina de la Rosa dels Vents ens les van proporcionar. La seva oferta consistia en pujar a un veler al port de Vilanova i fer un recorregut de quinze dies pel Mediterrani que ens portaria per la costa llevantina, el nord d’Àfrica, les Balears i tornada a Vilanova. Ni Glòria ni jo hem navegat mai, ni tan sols se’ns havia passat pel cap, però la idea ens agrada. Poc imaginaven que l’experiència ens convertiria amb el pas dels anys en avesats “lobos de mar”. Però tornem a les Rambles. Ens explica la noia de l’agència que el vaixell té una capacitat de vuit persones més el capità, i que ja hi ha apuntades cinc. Si ens afegim, s’acompleixen els mínims per que el viatge es dugui a terme. Ens adverteix que cap dels inscrits ha navegat mai i de que no es tracta d’un creuer de luxe, tot el contrari, haurem de pencar com el que més i col·laborar amb la navegació sempre seguint les instruccions d’en Lluís, el capità. La sortida està prevista per la segona setmana de juliol i la ruta exacta dependrà de les condicions meteorològiques i del consens al que arribem un cop fets a la mar. No ens ho pensem gaire i donem el sí a la proposta.

Com deia, ja han passat set dies, en els que hem visitat els ports de Dènia, l’illa de Tabarca, el port de Garrutxa i ara ens trobem fondejats a les Xafarines, a escasses 3 milles de la costa marroquí. Aquest arxipèlag està ocupat per un destacament militar que ja ens ha donat la “benvinguda”, interessant-se pel motiu de la nostra presència en les seves aigües. Pertany a Espanya des del 1848, en que va ser ocupat pel general Serrano, que va establir a la més gran de les tres illes, la del Congreso el seu destacament. Nosaltres hem fondejat a la més petita, la del Rey, perquè forma una mena de badia que ens protegeix dels vents de l’estret.

En aquests set dies hem après moltes coses bàsiques sobre navegació: sabem on està babord i estribord, les llums de posició per a la navegació nocturna, la proa i la popa, quin és el nom de les veles (en el nostre cas portem la major, la gènova i la mesana), sabem fer l’as de guia (nus bàsic en la navegació), coneixem la importància de saber distingir el sobrevent del sotavent, l’ull que hem de tenir amb la botavara... i per damunt de tot el timó. Dels set neòfits que formem la tripulació no tothom sen ’en surt, bé en realitat sis doncs a Garrutxa hem patit la primera baixa desprès d’un ensurt considerable: a la nit s’estableixen torns de timó. El capità marca el rumb a seguir i per parelles ens fem càrrec de la conducció, quasi sempre amb la major aixecada i el motor encès. Depenent de l’habilitat de la parella (i del vent que bufi) ens atrevim o no a pujar la gènova, maniobra de vegades complicada per el nostre nivell. Bé doncs, una nit ens vam despertar els crits del tripulant de torn al·legant que era incapaç de controlar el vaixell i que ens creuava un de molt gros per la proa. Alertats el capità i la resta de la tripulació vam comprovar que a escassos cent metres a proa s’alçava la imatge d’un buc de càrrega que per sort no seguia el nostre rumb i que va passar per davant sense més conseqüències que l’ensurt i un onatge considerable que ens va fer ballar una mica. El tripulant en qüestió no va superar la pressió i ens va abandonar a Garrutxa.

Ja s’ha fet de dia. El nostre pla és apropar-nos al port marroquí de Ras el Ma, a escasses 3 milles i carregar aigua i provisions per afrontar la propera escala, al port algerià d’Orant, del que ens separem entre 35 i 40 hores de navegació. El meu pla particular inclou l’adquisició d’una petita quantitat de “costo” per fer més agradable la travessia. Seria imperdonable estar al Marroc i no aprofitar l’avinentesa per tastar les bondats de l’autèntic haixix marroquí. No se com ni a qui demanar-li, però els meus dubtes desapareixen només atracar al port. Se’ns apropen un grup de joves oferint-nos de tot, però per prudència rebutgem tots els oferiments. Desprès de la pertinent visita de la policia duanera en la que només comproven els nostres passaports i estampen els segells corresponents formem un grup que ens endinsem en la població en busca dels vivers necessaris. Fa només una hora que hem arribat, però el forner de la població ja sap que som els espanyols que han vingut en vaixell, i en una barreja de castellà i francès ens ofereix una mostra del seu catàleg de productes, que inclouen tot tipus de tortes, pastes, oli de haixix, pol·len o haixix premsat. Davant la magnificència de l’oferiment no ens podem negar a fer un tast que ens convenç definitivament de la qualitat del producte. Li expliquem que partim rumb a Orant i que no volem gaire quantitat doncs ens han parlat de la duresa de la policia duanera algeriana i no volem córrer cap risc. Ens diu que en un parell d’hores ens vindrà a visitar al vaixell i en parlarem. Carreguem amb unes quantes tortes i garrafes d’aigua i tornem cap al vaixell.

Al cap de dues hores el nostre amic Rachid ens visita al vaixell i ens proposa un negoci. En comptes d’anar cap a Orant, ell s’encarrega de amagar a l’interior del buc 150 o 200 kg. de haixix i nosaltres els portem cap a la costa d’Almeria on els seus socis els recullen i ens entreguen a canvi una important quantitat de diners. Ens diu que no hi ha cap risc, però declinem la seva oferta i insistim en la nostra intenció d’adquirir una petita quantitat de “costo” per passar la travessia. Rachid treu de la seva bossa dues plaques de ½ kg. aproximadament, una de pol·len i altre de hash, però insisteixo en que només li comprarem mil pessetes de material. Decebut per la nostra negativa, Rachid talla una quantitat que a Barcelona equivaldria a 10.000 pessetes de “costo” (uns 50 gr.) i ens acomiadem desprès de tastar el material entre risses.

Un cop fetes totes les compres necessàries, partim rumb a Orant, amb un problema afegit. De les set persones de la tripulació, només quatre som fumadors, el capità, en Roger, Glòria i jo, i hem d’acabar amb les existències de “costo” abans d’atracar a Orant d’aquí a dos dies, feina gens senzilla donada la qualitat del material i la manca de  temps. Però, si s’ha de fer, ho farem!!! I a fe que ho vam fer... amb l’ajut de diverses tortes de haix, pastissos de truita amb haix, cafès a l’aroma de haix... El “colocón” col·lectiu va ser considerable, però al cap de 40 hores tirats a la coberta del Marc (així se’n deia el nostre veler) a una milla de la bocana del port d’Orant, mentre s’apropava a nosaltres una llanxa de la policia portuària, els set tripulants apuraven els últims “petas” de la collita marroquí i ens disposaven a complir amb els tràmits necessaris per la nostra arribada a Algèria.