Def Con Dos: Destino Zoquete

Coge el relevo, pasa el testigo

pon en remojo tu cabeza dura

y aporta algo nuevo al concepto “Cultura”.

A finals dels anys vuitanta un grup d’amics de Vigo es van reunir per una actuació en un local de la ciutat galega sense tenir cap cançó pròpia al seu repertori. Aquest va ser l’origen d’un dels grups més irreverents del panorama musical actual, amb una trajectòria marcada per les dificultats d’edició dels seus treballs, les separacions temporals o els canvis en els seus components. Al seu últim treball, Hipotécate tú (2009), pertany la cançó “Destino Zoquete”, que inclou l’estrofa de l’enunciat. Si analitzem la lletra de la cançó, ens trobem amb una crida a no deixar-se endur per la “relaxació cultural” imposada (i fomentada) des dels cercles del poder, i a encetar una mena d’activisme cultural que ens faci protagonistes i no mers espectadors dins de la nostra societat, en definitiva, a contemplar la cultura com un acte democràtic en el qual tots hi podem participar. Analitzarem aquest concepte social de la cultura (com a definidora d’un tipus de vida d’un grup determinat), sense oblidar la crida activista a fer alguna aportació al ideal de cultura com “estado y proceso de perfección humana”, segons els postulats de Arnold, Leavis i Williams.

Matthew Arnold va desenvolupar el seu treball en un context històric canviant, amb la irrupció de les classes treballadores al món de la política. La seva visió és clarament classista, doncs d’alguna manera nega el dret del poble a l’accés a la cultura i defineix l’educació com l’eina per aconseguir la subordinació i l’explotació de la classe treballadora. Evidentment l’educació que devien rebre els altres estaments de la societat, classe mitjana i aristocràcia, tenien altres objectius. En aquest context, Arnold afirma que les escoles de les classes treballadores “civilizan el barrio en que están situadas”. Segons la visió d’Arnold, el protagonista de la cançó estaria inclòs dintre d’aquesta classe treballadora que ha de viure “sabiendo lo justito pa tirar pa’lante” (Destino Zoquete, Def Con Dos), i cometria un acte subversiu si es volgués sortir del guió. Altre afirmació d’Arnold diu que les societats sempre han estat destruïdes pel “fracaso moral de la mayoría equivocada”, fet que, segons l’ opinió d’Arnold, diu ben poc a favor de la voluntat democratitzadora de la cultura que expressa la cançó de Def Con Dos.

Frank Raymond Leavis assumeix les tesis d’Arnold i les aplica en un entorn, segons ell i els seus seguidors, molt més decadent que el del segle XIX. Afirma que la cultura “siempre ha sido mantenida por una minoría”, però que aquesta està patint una mena de pèrdua d’autoritat, i que el augment constant de la anomenada cultura de masses, portarà a la societat a un caos irreparable. Per a ell, elements com la ficció popular, el cinema, la televisió o la publicitat, son perills que planegen sobre la cultura i en conseqüència, cal fer un exercici de educació per la discriminació i la resistència sobre aquests factors. Fa un recordatori d’un temps passat (mític), en el que la cultura tenia una única direcció, i era “compartida” pel poble i la classe culta: “las masas recibían su entretenimiento desde arriba... Tenían que tomar los mismos entretenimientos que sus mejores... Afortunadamente, no tenían elección”. Per suposat la democratització de la cultura és impensable pels leavisistes.

Raymond Williams, en canvi, és favorable a una descripció democràtica de la cultura, i distingeix la cultura de classe mitjana (individualista), i la cultura de la classe treballadora (col·lectiva), que és de caire social, doncs ha sigut capaç de crear institucions en front de la creació individual de les classes mitjanes. Fa una distinció important entre la cultura popular i la cultura de la classe treballadora, en afirmar que la cultura popular és produïda i finançada per una burgesia comercial amb mètodes capitalistes en la seva producció i distribució. Williams ens parla de la cultura com una forma de vida específica i afirma que l’objectiu de l’anàlisi cultural és reconstituir el que ell anomena “la estructura del sentir”, és a dir, “los valores compartidos de un grupo, clase o sociedad específicos”. Aquesta és una de les bases de la democratització de la cultura i l’allunyament definitiu de les teories de Leavis, en el propòsit de aconseguir una cultura social comú no jerarquitzada, com pretenia el seu predecessor. El treball de Williams amb la seva categorització del concepte cultura (ideal, documental i social), es fonamental en la creació del culturalisme. Williams dona molta importància a l’element social de la cultura, que introdueix tres noves formes de pensar sobre la cultura:

• Com a tipus específic de vida
• Com expressió d’un tipus de vida
• Anàlisi cultural com mètode per reconstruir un tipus de vida específic

Tanmateix Williams no considera excloents cap dels tipus d’anàlisi, al contrari, pensa que son complementaris i que han d’anar units per força en l’estudi d’un procés cultural.

De l’anàlisi de les idees de Arnold, Leavis i Williams, es desprenen les seves diferents postures alhora d’enfocar el fet cultural. Mentre Arnold i Leavis parteixen d’una posició clarament elitista, Williams “democratitza” el concepte, fent partícip a la classe treballadora del procés cultural. Arnold i Leavis consideraven, en paraules seves, al “populacho” com simples espectadors amb l’única funció de subordinats de les classes mitjanes i aristocràtiques, posseïdores i garants de la cultura universal. En canvi, Williams dona entrada al poble com a creador de cultura.

L’estrofa de la cançó de Def Con Dos, ens parla d’aquesta democratització cultural. És una crida a la participació en el procés creatiu de la cultura, a un poble sumit en una letargia fomentada des de les esferes del poder, una invitació a contribuir a la construcció d’un corpus cultural únic en el que tinguin cabuda totes les tendències i tots els grups socials.