Intel·lectualisme Moral

L’intel·lectualisme moral neix amb la teoria socràtica segons la qual la virtut s’identifica amb el saber, o dit d’altra manera, que ciència i moralitat són el mateix. Per a Sòcrates, l’experiència moral es basa en el coneixement del bé, i només si es coneix que és el bé i la justícia es poden realitzar el bé i la justícia. Aquesta associació entre virtut i saber porta a la paradoxa d’afirmar que ningú fa el mal voluntàriament, o que només els ignorants obren malament. Sòcrates es pregunta perquè quan hem de construir un edifici deixem que l’arquitecte imposi el seu criteri, i quant es tracta de prendre decisions sobre el bé de la ciutat i les lleis més adequades per a la convivència, deixem que tothom opini i ens sotmetem a la majoria en comptes de cridar a aquell que sap d’aquestes qüestions. En resum, per a l’intel·lectualisme moral de Sòcrates, els assumptes morals i polítics han de deixar-se en mans dels experts. Plató segueix fil per randa, aquests supòsits en les seves teories polítiques, en les que defensa el govern dels filòsofs, els únics que s’acosten a la contemplació de les Idees, i per tant al Bé i al triomf de la raó. Aristòtil es mostra crític amb aquesta teoria, apel·lant a l’experiència sensible i a la pròpia consciència, i introduint el concepte de la debilitat de voluntat: per a ell és pot fer el mal sabent que s’obra mal, sense ser un ignorant. Posteriorment, trobem altra crítica als postulats de Sòcrates en l’obra tomista Suma Teològica, quan afirma que les conclusions socràtiques procedeixen d’un fals supòsit “porque la parte apetitiva no obedece a la razón en total disponibilidad, sino con cierta resistencia”, identificant la “parte apetitiva” amb la voluntat i el desig.

Se solen considerar versions històriques posteriors de l'intel·lectualisme moral algunes tendències d'ètica social que sostenen, de diverses maneres, que «tot delinqüent és un ignorant», on la ignorància, més que una situació individual i subjectiva, remet a la falta de condicions socials, assistencials i culturals que solen produir moltes formes de delinqüència. En aquest context, cal emmarcar determinades posicions actuals que defensen la substitució de les presons per escoles, com a mesura més eficaç en la lluita contra la delinqüència.

La meva visió personal no és tan ideal com la expressada per Sòcrates; no crec en la total dependència entre ciència i moralitat, o entre virtut i saber, i al llarg de la història em tenim prou exemples d’això: si parlem en un sentit material, científics entregats al desenvolupament d’armes de destrucció massiva, i en un sentit més moralitzant, homes de l’església amb una profunda formació, involucrats en escàndols sexuals amb menors. Si ho veiem des del punt de vista polític, l’aplicació de l’intel·lectualisme moral és sinònim de règims antidemocràtics i de la creació d’elits que poc tenen a veure amb la igualtat de drets i possibilitats que tots els homes haurien de tenir.