L'Estat del Benestar

A mitjans del segle XIX, Adolph Wagner va formular la seva llei del creixement de l’activitat pública, on ja preveia l’ampliació progressiva de les actuacions de l’estat, i en conseqüència el creixement de la despesa pública. Podem considerar aquesta llei com la precursora del que a partir de 1945 serà conegut com l’estat del benestar, experiència pròpia de les economies de mercat capitalista i de règims polítics amb democràcia pluralista, caracteritzat per l’intervencionisme social i econòmic (en major o menor grau segons els països) de l’estat, amb l’objectiu de reduir les desigualtats que es donen en el conjunt de la societat.

Orígens i gestació de l’estat del benestar

Com hem vist, un dels primers en parlar de l’estat del benestar, va ser Adolph Wagner. Pocs anys abans el jurista alemany Lorenz von Stein ja havia teoritzat sobre les reformes socials necessàries per corregir les desigualtats de la societat industrial. Diversos factors derivats de la Revolució Industrial van aplanar el camí cap a la conscienciació de la necessitat d’una intervenció per part de l’estat en determinats camps:

·         Les mutualitats i associacions obreres de caire assistencial, amb l’objectiu de donar resposta a les mancances inherents al món industrial en el sentit assistencial.

·         L’aparició d’una nova pobresa urbana, amb la creació d’institucions municipals encarregades de donar suport a aquest col·lectiu.

·         El naixement de les primeres legislacions laborals, amb la intervenció de l’estat com a mediador entre treballadors i empresaris en temes com els accidents laborals, molt freqüents en l’època.

Altre factor determinant en la evolució cap a l’estat del benestar, va ser l’extensió de la democràcia des de principis dels segle XX, afavorida per la implantació progressiva del sufragi electoral a la totalitat de la població. Però, sens dubte, el gran impulsor de la reforma social va ser l’economista anglès William Henry Beveridge, que amb el seu informe sobre la seguretat social anglesa l’any 1942, va establir les bases de la instauració de l’estat del benestar per part del govern laborista un cop acabada la Segona Guerra Mundial. En aquest informe, per primer cop, es reconeixia el dret de tots els ciutadans a participar en els beneficis de l’economia, i que era responsabilitat de l’estat donar-li accés a aquests. En aquest sentit, es va crear l’any 1948 el National Health Service, amb assistència sanitària gratuïta per a tota la població. L’influencia de l’informe Beveridge va ser crucial a l’hora del desenvolupament posterior de l’estat del benestar, no només a Anglaterra, i per aquest motiu el seu autor ha estat considerat com el pare de l’estat del benestar contemporani.

Models d’estat del benestar

En una primera aproximació, podem dividir els estats del benestar en institucionals, caracteritzats per la universalització dels serveis prestats, o residuals, amb una intervenció estatal limitada a segments socials específics i marginals. A partir dels treballs d’Esping-Andersen, actualment catedràtic de sociologia de la Universitat Pompeu Fabra, es va fer una classificació dels països en funció dels seus sistemes de benestar. Els criteris que va utilitzar per la confecció de les categories, es basaven en la relació establerta entre l’estat i el mercat, en el grau de desmercantilització i en l’estructuració social provocada per la intervenció pública. Aquets criteris donaven com a resultat tres categories d’estat del benestar on podem agrupar els països: liberal, corporatista i socialdemòcrata.