La Poesia Trobadoresca: Jaufré Rudel

Lanquan li jorn son lonc en mai (Jaufré Rudel)

La poesia trobadoresca apareix a començaments del segle XII al sud de França, amb unes característiques molt singulars: per primera vegada s’utilitza la llengua vulgar (anomenada llengua provençal, tot i que no és una denominació acceptada per tothom, sobretot pels francesos. Com explica Martí de Riquer no hem de prendre com a referència els límits geogràfics de la Provença medieval, sinó els de la Provintia romana Narbonensis, que comprenia des dels Alps fins als Pirineus.), es tracta d’una poesia eminentment lírica i els seus autors són coneguts. La seva adscripció geogràfica no té res a veure amb cap nacionalitat actual, i la llengua utilitzada presenta una gran homogeneïtat, per sobre de les diferents varietats dialectals de cada autor. Han arribat fins als nostres dies més de 2.500 composicions de 350 poetes, amb una temàtica nova per a l’època: l’amor. En efecte, l’amor es converteix en el tema central no només de la lírica trobadoresca, sinó de tota la cultura medieval. En l’obra poètica de Jaufré Rudel trobem una varietat en el tema amorós: l’amor de lluny, en referència a un amor mai no vist. Les sis cançons que conservem del trobador estan dedicades a aquest motiu, l’amor de lonh. Analitzarem la IV de les seves cansons, Lanquan li jorn son lonc en mai.

Temàtica de la poesia

La malenconia del trobador per l’amor de lluny d’una dama.

Estructura externa

Set coblas unissonans de set octosíl·labs cada una i una tornada. Mot refranh en els versos segon i quart: lonh. ABABCCD. La rima del setè vers és esparsa: sola a l’interior de l’estrofa, però recurrent en el mateix lloc en totes les estrofes.

La rima de la poesia és consonant, gairebé com a totes les composicions trobadoresques, al coincidir tots els sons de determinats versos (ababccd). Es tracta de versos d’art menor, doncs són octosíl·labs (els d’art major tenen de nou a dotze síl·labes), masculins, ja que tots acaben en paraula aguda. En quant a les estrofes, els trobadors les anomenaven coblas, i en aquest cas són unissonans, doncs totes tenen la mateixa combinació de rima. L’ultima estrofa és una tornada, amb un nombre inferior de versos, que reprodueix part de la rima de l’estrofa anterior (ccd). La rima del setè vers de cada estrofa és esparsa, terme que designa als versos que dintre d’un conjunt no tenen rima amb cap altre. Tanmateix, aquesta rima de l’últim vers de cada estrofa, és recurrent en totes les altres. Al segon i al quart vers de cada estrofa apareix la paraula lonh: és tracta d’un procediment anomenat mot-refranh. Com hem vist, la composició és una cansó, tot i que Jaufré Rudel la anomenava vers, igual que ho feien els primers trobadors. El concepte de cansó va guanyant terreny mica en mica, fins l’arribada del segle XIII en que la paraula vers torna a renéixer aplicada a composicions de tipus moral.

Jaufré Rudel, es troba emmarcat dintre dels trobadors que fan trobar leu, amb un estil pla, sense dificultats de comprensió per part del seu auditori, però amb capacitat de transmetre el seu missatge poètic sense caure en la vulgaritat.

Estructura interna

La cansó comença amb el retorn des de el lloc on el trobador assoleix la màxima felicitat, i la seva partida, “e quan me sui partitz de lai” (I, v.3), li fa caure en el dolor i la malenconia. En aquesta primera cobla trobem el concepte lai (allí) que fa referència al lloc ideal somiat (llunyania=somni), fent sentir la distància de manera més aguda. El lai dels trobadors és de influència agustiniana, i cal entendre-ho no com un lloc veritable, sinó com un conjunt d’experiències reviscudes en l’ànim. El concepte fonamental de la poesia (i de tota l’obra de Rudel), és l’amor de lonh (I, v. 4), que “només es realitza en l’allí (somni, pura llunyania, cor) però es recorda i s’escriu en l’aquí, en el dolor del cos i del desig”. És interessant veure el tractament que es fa de l’hivern, “no·m platz plus que l’iverns gelatz” (I, v.7): l’hivern és l’estació dedicada a la fin’amor i a l’amor de lonh, i en aquesta cobla, el trobador ens mostra la seva preferència per la gelor de l’hivern enfrontada als “chans ni flors d’albespis” (I, v. 6) de la primavera.

En la segona cobla, Rudel afirma que l’amor de lluny és el millor dels possibles. Fa una referència a la dama estimada, situant-la en “el reng dels sarrazis” (II, v. 13). En aquest mateix vers es relaciona lai amb reng. Si fem una lectura simbòlica podem associar lai amb el cel, i “la presó al cel suposa l’alliberament en la terra”, quan el poeta afirma “fos ieu per lieis chaitius clamatz!” (II, v. 14). El vers 10 és una clara citació a Guilhem de Peitieu, en sentit contrari: Rudel afirma “que gensor ni melhor no·n sai” (II, v. 10), mentre que Guilhem, a la seva Farai un vers de dreit nien, diu “qu’ie·n sai gensor e belazor” (VI, v. 35). És possible que la composició de Guilhem de Peitieu fos una resposta paròdica al tema de l’amor de lonh present en tota la poesia de Rudel, i que aquest per la seva banda entrés en debat amb Guilhem citant-lo (com hem vist, en sentit contrari) en les seves composicions. No oblidem que l’amor de lonh de Rudel és la màxima expressió de la fin’amors, l’amor cortès medieval, mentre que per a Peitieu no es més que un contrasentit.

La tercera cobla, ens mostra la llunyania del lai i el desig de visió d’allò que mai s’ha vist, “s’ieu ja la vei l’amor de lonh;” (III, v. 16), començant la figuració de l’amor de lluny i configurant un primer grau d’apropament entre el trobador i el seu amor. Davant les dificultats per la distància i els camins, el trobador ho deixa tot en les mans de Déu: “Mas tot sia cum a Dieu platz!” (III, v. 21)

A continuació, el trobador, expressa el seu desig d’habitar la llunyania, “l’alberc de lonh” (IV, v. 23), com a segon grau d’apropament, i un cop aconseguit, continuar amb la conversa, entesa com la realització (carnal o mística) de l’amor. Cal tenir en compte la especial relació que s’adona en la poesia trobadoresca entre la dama i poeta. Quan Rudel diu “e, s’a lieis platz” (IV, v. 24) està equiparant a la dama amb el senyor i a sí mateix com al seu vassall, a la espera de la seva autorització per realitzar el seu desig. Aquest permís atorgat per la dama permetrà al “drutz” (l’enamorat que ha estat acceptat per la dama al seu llit) gaudir del “solatz” (IV, v. 28), del tracte afectuós o la conversa agradable.

A la cinquena cobla, per primer cop l’amor de lluny adquireix trets humans, “sieus belhs huelhs” (V, v. 35), i apareix el tema del pelegrinatge amb els seus símbols més universals ben a la vista per a que puguin ser contemplats per la persona amada. Una lectura biogràfica de la composició, ens parlaria de la participació de Rudel a la segona croada a Terra Santa i de la intervenció de Déu en la realització de l’amor, però diversos estudis ens parlen del pelegrinatge com a metàfora, com a “transferència de conceptes religiosos a la passió humana”.

La sisena i la setena coblas, reiteren el desig de la visió de l’amor de lonh, i afirma que aquesta visió es farà per mitjà de Déu, que “formet ses’t amor de lonh” (VI, v. 37), així com la creació de “tot quant ve ni vai” (VI, v. 36). Aquesta frase “fa referència al ritme de la divinitat que el trobador reprodueix en la cançó com a amant de lluny i de prop, que va i torna”. Al vers 40, el poeta inclou la paraula “veraiamen”, que potser ens vol indicar un desig superior, més enllà del somni, de la visió “real” de l’estimada, sempre per la gràcia de Déu. La setena cobla, termina amb un plany per la impossibilitat de gaudir de l’amor de lluny, “qu’einaissi·m fadet mos pairis qu’ieu ames e non fos amatz.” (VII, v. 48-49), citant novament a Guilhem de Peitieu en Farai un vers de dreit nien, “qu’enaissi fui de nueitz fadatz” (II, v. 10).

La tornada comença amb la repetició del vers 47, “mas so qu’ieu vuelh m’es atahis” (VII, v. 47), i continua amb una maledicció que simbolitza el dolor per la impossibilitat de traspassar el “aquí” per trobar-se en el lai, amb tot el que això representa.

En absència de cap senhal en aquesta poesia, s’ha especulat sobre la identitat de la dama a la que canta Rudel, identificant-la amb Melisenda, filla de Raimon II de Trípoli, o amb la seva mare, Odierna, o fins i tot amb Elionor d’Aquitania.