Qüestions sobre Política

Els partits polítics: evolució entre la democràcia representativa i la lògica participativa?

A finals del segle XVIII, coincidint amb una sèrie de fets històrics rellevants, com les revolucions liberals d’Anglaterra, França o els Estats Units, comencen a instaurar-se les primeres democràcies modernes, que es regeixen per la lògica representativa. En un principi, es tractava de democràcies parlamentàries, fins l’aparició dels moviments obrers al llarg del segle XIX, que donarien pas als sindicats i als partits polítics de masses. Lligat amb aquests moviments es dona el fenomen de l’ampliació progressiva del dret al vot, i al mateix temps, apareixen també els partits de notables, hereus dels antics comitès electorals de caràcter més representatiu. L’aparició dels partits polítics de masses, implica la introducció de la lògica participativa en el sistema polític, ja que aquests busquen recollir les demandes i opinions dels seus militants expressades en les assemblees del partit, perquè el seu delegat les defensi al parlament. En certa manera, parlem d’una barreja d’elements representatius i participatius, que representa un pas endavant enfront de l’enquistament representatiu de l’època parlamentària. Però a mesura que els partits van anar incorporant-se al sistema, el seu vincle amb les bases que els formen ha anat diluint-se, i han sofert una transformació que els ha portat a preocupar-se més d’ocupar el govern i de formar elits polítiques, que d’atendre les antigues funcions més pròpies de la lògica participativa com la generació de debats entre els afiliats o l’articulació de demandes socials. S’apunta a la tendència de tota organització cap a l’elitisme i a la manca d’una militància activa, com a responsables d’aquest fet.

Quins problemes planteja actualment la democràcia?

La transformació del sistema en una democràcia de partits, te com a conseqüència un allunyament del ciutadà dels mecanismes participatius, com a resultat de la cursa electoral que s’estableix entre els partits per l’accés al poder. En les democràcies actuals, els verdaders protagonistes son els partits, que un cop finalitzat el procés electoral configuren el parlament i el govern en funció dels resultats obtinguts. La correlació de forces entre govern i parlament fa que aquest estigui dominat per la majoria governamental formada pels diputats electes del partit guanyador i els pertanyents  a altres partits coaligats en funció d’interessos diversos. Si a això afegim la disciplina de vot imposada pels partits als seus diputats, ens trobem amb un parlament buit de contingut, que de vegades, es limita a ser un simple legitimador de les decisions preses pels òrgans directius dels partits. El sotmetiment dels diputats a les decisions del seu partit i la seva vinculació professional al món de la política, fa que hagin perdut la seva independència d’actuació, i que per tant, sigui qüestionada la representativitat de l’electorat que els ha votat. D’altre banda, com que les llistes electorals son imposades des de la direcció dels partits, el ciutadà cada cop te un menor protagonisme en el sistema. Tornant a la pèrdua de relleu dels parlaments, aquesta s’agreuja pel la progressiva irrupció en l’arena sociopolítica d’altres actors com els agents econòmics i socials, els mitjans de comunicació o els grups de pressió, cada cop més influents i amb els que els governs han de mantenir una relació que els hi garanteixi la seva fortalesa.

Tenir cultura política és el contrari de no tenir formació o ser un ignorant? Per què?

En l’actualitat, el concepte de cultura política inclou tota una variant d’elements subjectius que configuren determinades actituds i percepcions de la política. Aquestes actituds poden anar des del desinterès total fins a la participació activa, sense que en cap cas es pugui parlar de falta de cultura política. Els elements subjectius que composen la cultura política son de tipus cognitiu (coneixements i creences), afectius (sentiments) i avaluatius (valors, avaluacions), i fan sempre referència al sistema polític i al paper del ciutadà dins d’ell. Quan parlem de cultura política ho fem com un fenomen de caràcter col·lectiu característic d’una comunitat determinada, que acompleix la funció d’emmarcar l’acció política del ciutadà individual. La cultura política és adquirida per l’individu al llarg de la seva vida mitjançant un procés de socialització política, que se n’encarrega de transmetre-la de generació en generació, i a través d’aquest procés interioritza i transforma elements del seu entorn, com creences, valors, sentiments o coneixements, que finalment configuren la seva personalitat política. En conseqüència, podem afirmar que res te a veure la cultura política amb la formació. Tots tenim cultura política d’algun tipus, des del magistrat fins al treballador de la construcció o fins i tot (en un cas extrem, que per sort tendeix a la desaparició) l’individu que no ha gaudit de l’oportunitat d’aprendre a llegir i escriure, i aquesta genera actituds diferents davant el fet polític. Per tant, considero desencertat el concepte d’àmplia o escassa cultura política: aquesta és la que és, altra cosa son els coneixements sobre política.