El Cavaller del Lleó comença amb el relat de Calogrenant, en
el que explica a la cort del rei Artús, la humiliació que va rebre per part
d’un cavaller quan anava, segons li diu a un vilà que troba pel camí, a la recerca
“d’una aventura, per posar a prova la meva vàlua i el meu coratge”. El vilà
dirigeix Calogrenant cap a l’escenari del seu fracàs, que no és altre que una
font a dins del bosc, al costat de la qual ni ha un arbre amb fulles que
perduren per sempre del qual penja un recipient de ferro, i un graó de pedra.
El relat de Calogrenant configura el meravellós
d’aquest indret descrivint-lo com una font d’aigua gelada que bull, amb el
“pi més bell que mai hagi crescut sobre la terra”, del qual penja un vas d’or fi,
i amb un graó que és una maragda que reposa sobre quatre robins vermells. El
veritable prodigi és produeix quan s’aboca un vas d’aigua de la font sobre el
graó, i això desferma una impressionant tempesta amb pluja, neu i calamarsa,
acompanyada de forts vents i llamps que fan caure arbres al voltant de
Calogrenant, fent-li patir per la seva integritat. Però tal i com comença,
arriba a la fi, i llavors l’arbre s’omple d’ocells amb “cants ben diversos, ja
que cadascú cantava una melodia diferent”. En aquest moment apareix el cavaller
custodi de la font, Escladós el Roig, que repte i venç a Calogrenant.
Posteriorment, el seu cosí Ivany, pren venjança d’aquesta humiliació, derrotant
al custodi de la font i donant lloc al inici de la trama de la història. Veiem
doncs, que la font és un espai de transició, com representa la presència de
l’aigua, que permet a Ivany accedir-hi a un altre món, el de la persecució del
seu rival i la seva mort, que culmina amb el matrimoni amb la vídua d’Escladós
el Roig.
Chrétien de Troyes
elabora aquest passatge a partir d’elements d’origen celta, com ho demostra el
fet de que un episodi similar és narrat en el Roman de Rou, del poeta anglonormand Wace, començat aproximadament
l’any 1160: “Brocéliande, del que tan a menudo hablan los bretones, es un
bosque muy grande y muy famoso en Bretaña. La fuente de Barenton está al lado
de una grada. Cuando tenían mucho calor, los cazadores solían ir a Barenton
para coger agua en sus cuernos de caza y derramarla sobre la grada, y con ello
hacían llover. [...] Si los bretones nos dicen la verdad, allí solían verse
hadas y muchas otras cosas maravillosas.”. També es parla d’aquesta font i de
les seves característiques a una de les Quatre Branques dels Mabinogi,
concretament a Manawydan Fab Llyr, i principalment a Owein i Lunet, llegendes
incloses en el Mabinogion, recull
d’històries gal·leses en prosa transcrites en la seva major part per Meilyr i
Gwalchmaihid, en el segle XI, i provinents de la tradició oral. Es desconeix si
Chrétien es nodreix d’aquesta mateixa tradició oral, o bé té al seu abast
aquests texts, encara que sembla clar que al menys si coneixia el de Wace,
doncs Calogrenant utilitza una expressió molt semblant a una cita de Wace, quan
finalitza el seu relat a la cort: “Heus aquí com i vaig anar i com en vaig
tornar sentint-me com un ximple. I la veritat és que com a tal m’he comportat
contant-vos una història que mai no havia volgut donar a conèixer. Tanmateix,
en l’actualitat predomina el pensament d’atorgar una mateixa font comú als
relats del Mabinogion i als de
Chrétien, sense que uns derivin del altres i al l’inrevés.
De fonts que obraven
prodigis en trobarem en la literatura posterior, com per exemple en L’Orlando innamorato de Boiardo, datat
aproximadament a finals del segle XV, que situa la font de Merlín en el bosc de
les Ardenes, i li confereix la propietat de trocar els sentiments amorosos dels
que beuen de les seves aigües, o en Los
Ojos Verdes, llegenda de Gustavo Adolfo Bécquer, a on trobem a una dona
misteriosa que viu dins d’una font (La Fuente de los Álamos), i que segons
expliquen a Fernando de Argensola, protagonista de la història, es tracta d’un
esperit del mal que encisa als que enterboleixen les seves aigües.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada