Els Orígens de la Pintura

"La qüestió sobre els orígens de la pintura no està clara [...]. La primera obra d'aquest tipus (plàstica) la va fer en argila el terrisser Butades de Sición, a Corint, sobre una idea de la seva filla, enamorada d'un jove que anava a deixar la ciutat: la noia va fixar amb línies els contorns del perfil del seu amant sobre la paret a la llum d'una vela. El seu pare va aplicar després argila sobre el dibuix al que va dotar de relleu, i va fer endurir al foc aquesta argila amb altres peces de terrisseria.[...]".

L’erudit Plini el Vell, en la seva Naturalis Historia, ens relata les diverses versions sobre els orígens de la pintura, que s’atribueixen els egipcis i els grecs. Tanmateix, tothom coincideix en que en un principi consistia en traçar el relleu de l’ombra d’un home projectada per una llum (omnes umbra hominis lineis circumducta). Aquest és el cas que dona lloc al naixement (segons Plini) de la primera obra plàstica, feta pel terrisser Butades de Sició sobre un dibuix de la seva filla, en el que representa la imatge del seu estimat a la llum d’una vela. En el capítol XII del llibre XXXV, Plini descriu com Butades va omplir el contorn dibuixat per la seva filla amb argila, dotant-lo de relleu. Diu el mite que el terrisser va realitzar aquesta obra, a la vista de la tristor de la noia per la partida del seu estimat a la guerra, i que posteriorment va afegir la figura de la seva pròpia filla seguint el mateix mètode.

De l’anàlisi d’aquesta historia podem deduir la motivació de la noia a l’hora de traçar el perfil del seu amor: retenir la seva visió quan partís cap a la guerra. En el cas que ens ocupa, parlarem de la visió de Plató i Plotí sobre l’acció de la noia, relacionant les seves idees estètiques amb el fet en si.

L’estètica de Plató

Per a entendre l’estètica de Plató, hem de tenir present que el seu fonament és la Bellesa veritable, que es troba al món de les Idees. Seguint els seus raonaments, qualsevol representació de la Bellesa és una imatge de la veritable Idea. En el cas de l’art (i concretament de la pintura), com que es tracta d’una imitació de la natura, que ja de per si és una imitació de la realitat, ens trobem tres graus allunyats de la Idea, que és el veritable objecte de la ciència filosòfica.

<<I pot ser que aquets imitadors no s’adonin, o s’enganyin, i que a la vista de llurs realitzacions no comprenguin que aquestes obres estan allunyades de la realitat tres graus, i que es poden crear fàcilment àdhuc desconeixent la veritat, en quant són aparences privades de realitat>> (República, 599a)

Per a Plató, la Bellesa doncs, té una existència autònoma no vinculada a cap objecte sensible, sinó que resplendeix per tot arreu. Però no tothom és capaç de distingir l’autèntica bellesa, que només pot ser reconeguda pels filòsofs que participen del món de les Idees. Per tant, l’art com a imitació no és recomanable per a l’educació dels joves, i s’ha d’expulsar de les escoles, substituint-lo per la “bellesa de les formes geomètriques”, basades en la proporció i en una concepció matemàtica de l’univers d’origen pitagòric.

<<El que jo vull expressar amb la bellesa de les formes no és el que entendria la plebs: bellesa dels cossos vius o de les pintures; jo em refereixo a línies rectes o circulars, a les superfícies i als sòlids que en provenen. [...] La facultat del bé ha cercat refugi en la naturalesa del que és bell, essent així que la mesura i la proporció realitzen arreu la bellesa i la virtut>> (Fileb, 51b i 64e)

Plató parteix de la base que els artistes no cerquen la bellesa infinita, sinó tan sols les aparences, doncs la seva ànima és incapaç d’enlairar-se fins a l’essència mateixa de la bellesa, i per tant de reconèixer-la.

<<Quina és la finalitat de la pintura respecte de cada objecte? Vol reproduir-lo tal com és a en realitat, o només en la seva aparença? És imitació de l’aparença o de la realitat? Per això precisament la imitació és lluny de la veritat, i tot ho fa vorejant una mica l’aparença il·lusòria de cada cosa>> (República, 598b)

Si relacionem les idees platòniques amb l’acció de la filla del terrisser de Sició, és fàcil deduir la opinió del filòsof sobre ella: estem davant d’una còpia d’una còpia, i per tant lluny de la veritat i de la Bellesa infinita. La intenció de la noia és delectar el sentit de la vista, amb la contemplació del seu estimat tot i la seva absència. Tanmateix, per a Plató, la vista és el sentit més agut dels que hi ha en el cos, i tot i no poder veure la saviesa, ja que aquesta és suprasensible, si que podem captar amb ella les emanacions de la bellesa.

<<Dios nos dio el don de la vista para que observáramos los movimientos descritos por la razón en el cielo, y los aplicáramos a los movimientos de nuestra mente, que están emparentados con ellos, en la medida en que lo turbado puede estarlo con lo sereno. Pues así podríamos aprender una lección y, entrando en la naturaleza ideal de ese diseño e imitando el perfecto modelo establecido por Dios, podríamos ajustar a él nuestros azarosos movimientos>> (Timeo, 47b)

En definitiva, podem dir que l’estètica platònica defineix la bellesa com la combinació de mesura i proporció, concepte que també aplica a l’ànima quan parla d’ella com l’expressió de la idea de proporció entre ciència i plaer.

L’estètica de Plotí

La concepció de la bellesa de Plotí segueix el concepte platònic que afirma que aquesta es troba en el món de les Idees, i assimila aquest món en el que ell anomena el món intel·ligible. Per sobre d’aquest, però, es troba l’U, causa primera de la que provenen totes les coses, i que per tant està per sobre de tots els éssers.

<<Precisament perquè cap ésser no està en l’U, tots en provenen. Per tal que l’ésser sigui, és necessari que l’U no sigui ésser, sinó generador de l’ésser; i l’ésser, per dir-ho d’alguna manera, el seu primogènit>> (Ennèades, V, 2, 1)

Segons Plotí, la realitat està constituïda per tres ordres o nivells què es reprodueixen també en el subjecte humà: L’U, l’Intel·lecte i l’Ànima. L’U és el bé infinit, acte pur i creador de tot per un efecte espontani d’emanació. Per Plotí, la creació és un acte continu, sense principi ni final, què emana des de l’U cap a un món intel·ligible (comparable al món de les Idees platòniques), què és l’intel·lecte. Finalment, entre l’intel·lecte i el món sensible es troba l’ànima, on les idees passen de la seva eternitat primera a la temporalitat. L’ànima és una i plural alhora, i cada home posseeix una ànima sortida de la part superior què és l’Ànima universal.

A diferència de Plató, per a Plotí la bellesa està per damunt del que és bo, i l’art està per sobre de la naturalesa, que no és veu com una còpia de la realitat, sinó que participa d’ella per emanació de l’U. Així doncs, l’artista transforma la matèria mitjançant la idea que il·lumina i orienta la seva obra cap a l’ideal de bellesa. “La bellesa recorre els tres graus de perfecció o descensos. [...] L’Art la sorprendrà en l’últim moment, quan s’incorpora a les coses del món material, i serà la idea la que descobrirà aquest valor, no amb mitjans merament reproductius, d’imitació fidel, sinó ordenant les dades sensibles, creant formes representatives i expressant continguts ideals que la matèria no podria expressar per si mateixa”.

Plotí veuria en l’obra de la noia de Sició, aquesta representació dels ideals de bellesa emanats de la idea mateixa. Dit d’un altre manera, Plotí entendria l’obra de la noia com la transposició de la idea de bellesa de l’estimat a la matèria. D’aquesta manera la noia pot retenir ascendint al món de l’intel·lecte, la visió del seu amor.

Per a ell, la bellesa es dirigeix principalment a la vista, tot i que també hi ha bellesa per a la oïda, i afirma que tota aquesta bellesa prové del Principi únic, l’U.

<<... las almas que se elevan sobre el reino de los sentidos a un orden más alto se dan cuenta de la belleza que hay en el modo de conducir la vida, en acciones, en carácter, en las dedicaciones del intelecto: y también está la belleza de las virtudes>> (La emanación luminosa del Uno, 1.6.1)

Amb aquesta afirmació, Plotí ens deixa clar que la bellesa no es troba en les formes sinó en el seu “resplendor”, provinent de l’emanació de l’U.