Com podem definir la normalitat? És
aquest un concepte absolut o cal relativitzar el seu àmbit? El que és normal
per un català, ho és també per a un habitant d’una illa del Pacífic, o sense
anar més lluny per a un ciutadà alemany? I a l’inrevés?
Sens dubte, si parlem de la normalitat
com a concepte, podem concloure que es tracta d’una qüestió social, definida en
funció de les característiques pròpies de cada indret i dintre d’una
temporització determinada. Encara podem filar més prim si afirmem que dins de
cada societat existeixen grups amb definicions de normalitat ben diferents.
Posem per exemple, dins de la societat
catalana, el col·lectiu nudista, que considera com a normal prendre el sol
despullats, mentre que una part de la societat “tèxtil” lluita per la
prohibició d’aquestes pràctiques. Com deien abans, cal temporalitzar la
normalitat, i el que fa uns anys era mal vist per el conjunt de la societat
(per tant, considerat com una “desviació” de la normalitat), avui dia comença a
ésser una qüestió baladí que només té l’oposició a uns pocs.
Lligat al concepte de normalitat, trobem
altre concepte complementari com és el de la desviació. Quan quelcom (o algú),
sobrepassa els límits acceptats per la societat davant un fet o un
comportament, se li posa l’etiqueta de desviat. El concepte de desviació es pot
entendre com un mecanisme d’auto reafirmació de la normalitat. Classificant les
actituds com a normals o desviades, la societat no fa més que reforçar les
seves estructures donant més arguments als defensors de l’estabilitat social.
El problema és discernir qui marca els
límits entre una actitud normal i una desviada. Habitualment això queda en mans
dels grans grups de poder, ja siguin polítics, econòmics o religiosos, que se
n’encarreguen també de “penjar” etiquetes a determinats grups, condicionant la
seva posada en escena dins de la societat. Aquest etiquetatge s’integra dins de
l’imaginari col·lectiu, dividint la societat en “etiquetats” i “etiquetadors” o
dit d’una altre manera, “desviats” i “normals”.
Tant la normalitat, com la desviació, com
l’etiquetatge, son elements clau del procés de socialització, procés que ens
ocupa durant tota la vida, des del naixement fins al moment de la mort, i que
té el seu màxim exponent en els primers anys de la nostra vida. Aquest procés
integra dins de la nostra personalitat elements propis de l’ indret i el temps
que ens toca viure i que posteriorment exerceixen tasques de control social
sobre la nostra persona, tot i que al tenir-los interioritzats, sovint no ens
adonem d’aquest fet.
Com veiem, tot plegat es tracte d’un
procés pràcticament automàtic, que anem assolint gairebé sense adonar-nos i que
marca profundament el desenvolupament de la nostra personalitat. Al llarg de la
nostra vida encetem diversos processos de socialització, que van modelant la
nostra forma d’ésser.
El control social es basa en una sèrie de
mecanismes creats per la societat que busquen el manteniment de l’ordre i la
estabilitat d’una comunitat. Aquests mecanismes poden ésser de tipus coercitiu
(pressió econòmica, violència...), o bé consensuats (persuasió, publicitat...).
Tots ells persegueixen un mateix fi, i la majoria estan dintre de l’estructura
de la nostra personalitat, doncs els hem assolit com a propis en algun dels
processos de socialització viscuts per cada persona.
Com a exemples aclaridors, podríem pensar
en que a ningú de nosaltres se li ocorreria presentar-se a una entrevista de
feina per a ocupar un lloc de direcció d’una empresa, vestit amb bermudes,
xancles i samarreta de tirants, o fumar en un hospital dins d’una sala de
pacients asmàtics...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada