Autocràcies: Estat de la Ciutat del Vaticà

Al llarg de la història del pensament de la ciència política han existit diverses propostes de classificació dels sistemes de govern, cadascuna d’elles marcada per uns criteris determinats que configuren el marc comparatiu entre els mateixos. En aquest sentit, podem definir tres d’aquestes propostes com clàssiques dins el pensament polític: la d’Aristòtil, la de Maquiavel i la de Montesquieu. En l’actualitat, la tendència comparativa té en compte no només el nombre dels qui governen i amb quina finalitat, sinó altres factors del sistema polític, com ara el sistema de partits o la cultura política de la ciutadania, així com el grau de participació dels ciutadans en la presa de decisions públiques. En aquest sentit, trobem dues grans categories de sistemes polítics, que contenen cadascuna d’elles diverses variants: autocràcia i democràcia.

Democràcia i Autocràcia

El criteri fonamental per establir la distinció entre un estat autocràtic i un de democràtic, és, segons Hans Kelsen, descobrir com exerceixen el poder les autoritats a partir de l’ordenament jurídic establert. En paraules de Norberto Bobbio, “l’ordenament jurídic pot ser creat –i contínuament modificat- sia des de dalt, sia des de baix. Des de dalt, quan els destinataris de les normes no participen en la creació d’aquestes. Des de baix, quan sí que hi participen. [...] A aquestes dues formes de producció corresponen dues formes pures o ideals de govern, l’autocràcia i la democràcia”. Simplificant, podem dir que en els sistemes democràtics, els governants són responsables de la seva actuació davant els ciutadans, mentre que en els sistemes autocràtics, aquesta responsabilitat és nul·la. Altre característica fonamental que diferencia els dos sistemes, és la separació de poders, ja present en les tesis de Montesquieu, que en les democràcies gaudeixen d’una total independència en el marc d’un determinat disseny institucional, i per contra en els sistemes autocràtics, solen estar agrupats en una única persona o institució. Tot i això, cal parlar de diversos graus de sistemes democràtics i autocràtics, i de diverses manifestacions dels mateixos. En el cas que estudiarem, parlarem d’un estat autocràtic en el qual el poder polític es confon amb el poder religiós, i on els sacerdots són les màximes autoritats de l’estat: l’estat teocràtic del Vaticà.

Estat de la Ciutat del Vaticà

El naixement d’aquest estat, és fruit del tractat de Letrán signat entre la Santa Seu i Itàlia l’11 de febrer de 1929. Ocupa una superfície de 44 hectàrees i conta amb una població d’aproximadament 800 habitants, dels quals 450 gaudeixen del dret de ciutadania vaticana, sent la resta persones autoritzades a residir temporal o permanentment a l’estat. La forma de govern de l’estat és la monarquia absoluta, en la que el Summe Pontífex escollit al conclave pels cardenals menors de vuitanta anys, assumeix la Direcció de l’Estat amb plens poders legislatius, executius i judicials, com explicarem tot seguit. Hem vist com aquesta és una de les característiques dels estats autocràtics, i en el cas que ens ocupa, la barreja del poder polític amb el poder religiós condiciona tots els altres aspectes de la vida, amb lleis supeditades a la supremacia de l’element religiós.

Els orígens fundacionals de l’estat estan regits pel Tractat entre la Santa Seu i Itàlia, signat pel cardenal Pietro Gasparri i el llavors primer ministre italià, Benito Mussolini, i posteriorment va ser ratificat per el papa Pius XI i el rei Víctor Manuel III. La Llei Fonamental de l’Estat de la Ciutat del Vaticà, de 26 de novembre del 2000, publicada en les Acta Apostolicae Sedis, i que reemplaça a l’anterior de data 7 de juny de 1929, regula la distribució del poder i els diferents òrgans que l’exerceixen. En aquest sentit, la llei és clara: en el seu article 1, punt 1, diu: “El Sumo Pontífice, Soberano del Estado de la Ciudad del Vaticano, tiene la plenitud de los poderes legislativo, ejecutivo y judicial”. A partir d’aquí, s’anomenen diversos òrgans encarregats de dur a terme la labor legislativa (Comissió de Cardenals designada personalment pel papa), judicial, exercida per diferents òrgans creats per a tal fi sota la supervisió del papa ([1] L’article 16 de la Llei Fonamental, diu: “En cualquier causa civil o penal y en cualquier estado en que se encuentre, el Sumo Pontífice puede diferir la instructoria y la decisión a una instancia particular, incluso con facultad de pronunciar según equidad y con exclusión de cualquier ulterior gravamen.” També és clar l’article 19: “La facultad de conceder amnistías, indultos, multas y gracias está reservada al Sumo Pontífice.”)

i executiu, en mans del Governatorato, presidit pel Cardenal President de la Comissió Pontifícia, és a dir, el mateix òrgan encarregat d’elaborar les lleis. Les funcions del Governatorato i la seva estructura operativa, estan regulats a la Llei sobre el govern de l’Estat de la Ciutat del Vaticà, la segona en importància de l’estat. De fet, el Governatorato actua com ho podria fer qualsevol govern democràtic, organitzant-se en Direccions (l’equivalent als ministeris), amb l’excepció de que tots els càrrecs directius són nomenats directament pel papa, i que qualsevol decisió important resta pendent de l’aprovació del mateix. Per tal d’agilitzar l’operativa i el desenvolupament d’activitats particulars lligades a l’exercici del poder executiu, s’han constituït una sèrie d’Oficines Centrals, dependents directament del President del Governatorato (i en conseqüència del papa), com l’Oficina de Personal, l’Oficina Filatèlica i Numismàtica o l’Oficina de Sistemes Informatius, que controla entre d’altres, les emissions de la Radio Vaticana o les publicacions de L’Osservatore Romano.

Com hem pogut comprovar, estem davant d’un estat clarament autocràtic-teocràtic, on tot el poder es concentra en una sola persona. Si a aquest fet afegim que aquesta mateixa persona és el cap visible de l’Església Catòlica, entendrem el perquè d’aquesta classificació. L’element religiós predominant sobre el civil entre els ciutadans de ple dret de l’estat del Vaticà, configura unes lleis i una manera d’exercir el poder clarament fonamentalista.