Caràcter Crític i Científic de la Sociologia

L’argument que més sovint s’utilitza per negar el caràcter científic de la sociologia és la complexitat de la vida social i la multiplicitat de factors que influeixen en ella, i per tant, la dificultat d’elaborar postulats generals d’utilitat per a un científic que es basi en la experimentació i en la observació sistemàtica. També s’afegeix el problema de la objectivitat, donat que el sociòleg, com a ésser humà, és part involucrada en el seu estudi, i necessariament està condicionat per la seva experiència personal.

Però la realitat, és que la sociologia te un lloc en el mon de les ciències per dret propi. La disciplina sociològica detecta regularitats i estableix les seves generalitzacions sobre una base el més sistemàtica possible. Com diu Watson,  “sus proposiciones generales raramente pueden adoptar la forma simple de “a es la causa de b”. Mucho más típico sería un enunciado del tipo “para entender la relación entre a y b en cualquier situación determinada, debemos observar la influencia de c, d, e, f, g, etcétera”. La sociologia implica la verificació de proposicions i la sustentació d’afirmacions en les proves, i ofereix generalitzacions de forma que els altres puguin analitzar-les i emetre els seus propis judicis.

La subjectivitat de que són acusats els sociòlegs, es supera amb la recerca incessant i sistemàtica de fets objectius amb els que elaborar les proposicions. Per Bourdieu, és imprescindible que el sociòleg prengui consciència de la seva pròpia posició. Per a ell, la possibilitat de contribuir a crear la veritat depèn de dos factors, per una banda l’interès que es te en saber i fer saber la veritat, i per altre la capacitat que es te per produir-la. Cardús ens alerta sobre la objectivitat de determinades proposicions i ens recomana tenir una bona dosi de sentit crític a l’hora de valorar-les, no donant per fet sempre la seva validesa científica. Per ell, el sociòleg ha de engegar un procés d’objectivació que passa per trencar amb el sentit comú ordinari, trencar també amb la teoria científica i finalment ha de fer explícit i transparent el seu punt d’observació sobre l’objecte estudiat i prendre consciència dels seus propis prejudicis, per aconseguir una certa neutralitat.

La sociologia és una ciència incòmoda per que treu a la llum realitats amagades que sovint “no volen ser conegudes” ni pels cercles del poder, ni tan sols per la gent que llegeix sociologia.  El caràcter crític de la disciplina fa que el sociòleg s’interrogui i interrogui sempre, fet que provoca una sensació d’imperialisme sociològic entre les altres ciències, que es veuen “assetjades” i qüestionades en els seus principis i maneres de fer.

Per Estruch, el caràcter crític de la sociologia, només pot ser vàlid quan comença per l’autocrítica, i aquí trobem un dels principals problemes de les disciplines científiques en general, com és la temptació a caure en la manca d’autocrítica, motivada pel fet de que en la societat actual el coneixement científic és considerat com un dogma de fe, i acceptat de manera irreflexiva. Per damunt d’aquesta “cientificitat enquistada” ni ha una sociologia de la ciència, que ens pot explicar “quins són els condicionants socials, polítics, ideològics o econòmics de tota pràctica científica, i per tant, sota quines pressions, limitacions i contradiccions es desenvolupa la ciència”.

Aquest caràcter crític de la sociologia, és el que la fa incòmoda no només per la comunitat científica, sinó també per el poder establert, que veu com la disciplina no només te en compte les concepcions oficials de la realitat, sinó que s’interessa també per les altres concepcions, dites no oficials, en el seu intent d’entendre els fets socials més enllà de la versió interessada del poder. Sovint aquest, confon un problema social amb el que és un problema sociològic, creant una sèrie d’expectatives de solució que no estan pas en la mà del sociòleg. En canvi, aquest intentarà entendre com funciona tot el sistema, no només l’element que a ulls del poder no funciona correctament, i tractarà de treure a la llum quins són els mecanismes que provoquen el seu enquistament.