Declaració de Drets de l'Home i el Ciutadà. Antecedents Filosòfics i Científics

Tan importants com els factors històrics i socials, són els antecedents del pensament filosòfic i científic que van portar al món cap a un canvi en la seva mentalitat, fruit del qual va ser possible el trencament amb l’Antic Règim, i en el cas que ens ocupa, la redacció de la Declaració de Drets. Enumerarem els principals factors a tenir en compte:

·         Separació Església-Estat. Fruit del seu estudi dels clàssics, Maquiavel va formular la necessitat de separar el poder religiós del poder polític, per a assolir l’objectiu d’un bon govern basat en la llei. Justificava el fet que l’home governant podia deixar de banda la religió per a conservar l’Estat i la llibertat.

·         L’Humanisme. Un dels trets principals de l’humanisme renaixentista, és el seu concepte d’home, molt allunyat del model eclesiàstic o cavalleresc del món medieval. Dins de l’humanisme renaixentista trobem dues vies, la religiosa i la no religiosa. Entre els humanistes religiosos, l’obra de Pico della Mirandola, Discurs sobre la dignitat de l’home (1486), recull conceptes com el dret d’opinió o la tolerància cultural i religiosa. Altres autors com Francisco de Vitoria o Bartolomé de las Casas defensaven la igualtat dels éssers humans i el seu dret a gaudir de les mateixes oportunitats. Si parlem dels humanistes no religiosos, veiem que Erasmus de Rotterdam defensava la llibertat de l’home per sobre de qualsevol interpretació religiosa. Tomàs Moro, en la seva obra Utopia, fa una crítica mordaç de la realitat històrica contraposant-la amb un món ideal on regna la igualtat social.

·         Revolució científica. A partir del segle XVI amb la publicació de l’obra de Copèrnic De revolutionibus orbium coelestium (1543), comença la construcció de la ciència moderna, que culmina l’any 1687 amb l’obra de Newton, Philosophiae Naturalis Principia Mathematica. Aquesta nova ciència es caracteritza per l’interès en el coneixement de la natura, la utilització de les matemàtiques com a mitjà de coneixement, i l’ús d’un mètode científic. A la França de principis del XVIII la filosofia natural de Newton era poc entesa, però a mesura que avançava el segle es va produir un procés d’assimilació del newtonianisme sobre la base de la tradició cartesiana imperant, de la mà, sobretot, de Voltaire, que utilitzà les tesis de Newton per a criticar la rigidesa política i religiosa del seu país en el context intel·lectual de la Il·lustració. L’evolució del pensament científic implicà la supremacia de les matemàtiques com a eina explicativa de les veritats del món.

·         Racionalisme. Els racionalistes, encapçalats per Descartes, Spinoza i Leibniz, fonamentaven el coneixement verdader de la realitat en l’existència d’idees innates i en la relació directa entre pensament i realitat. Spinoza va dir: “l’ordre i la connexió de les idees és el mateix que l’ordre i la connexió de les coses”. L’argumentació racionalista exclou el recurs a l’experiència i al coneixement que prové dels sentits, i es remet exclusivament a la raó.

·         Empirisme. Contraposats als racionalistes, trobem als empiristes com Hobbes, Locke, Berkeley o Hume, que neguen l’existència d’idees innates i afirmen que el coneixement comença amb l’experiència. Hobbes nega la sobirania divina en l’ordre polític i afirma la igualtat natural dels homes, i la seva llibertat, només regulada per la regla “no facis a l’altra el que tu no voldries que et fessin”. Però segons ell, l’home consenteix amb una mena de pacte social, la cessió dels seus drets naturals a l’Estat, que d’aquesta manera incrementa el seu poder. Locke també nega la sobirania divina i afirma la primacia de les lleis civils fonamentades en les lleis naturals. En conseqüència, els reis estarien sotmesos a les lleis i no a l’inrevés com a l’Antic Règim. La versió del pacte social de Locke, fa preservar a l’home el dret a la resistència, que pot utilitzar en cas de que l’Estat vulneri els seus drets naturals. Aquest dret es plasma en la seva separació de poders, desenvolupada en la teoria contractual del poder, segons la qual el poble atorga el poder al Parlament amb la condició que aquest acompleixi el seu dictat sense transgredir els límits de la seva autoritat.

·         Il·lustració. Amb el terme Il·lustració, s’apleguen un conjunt d’idees filosòfiques i polítiques caracteritzades per una confiança plena en la raó, la ciència i l’educació com a motors del progrés humà, i per la defensa de la llibertat de l’home i dels seus drets com a ciutadà. Els pensadors francesos més importants van ser Montesquieu, Voltaire, Diderot i Rousseau. Montesquieu, provinent d’una família aristocràtica, es dedica a la recerca d’un sistema polític ideal, formulant a L’esperit de les lleis (1748), la teoria de la separació de poders amb l’objectiu d’evitar l’acumulació del poder en mans d’una sola persona, com en el cas de les monarquies absolutistes de l’època. Els seus postulats contenen els principis d’independència i d’especialització entre els diversos poders, per tal de mantenir l’equilibri de l’Estat i preservar les llibertats. Defineix els tres tipus de govern que es poden donar, i entre ells es decanta per la monarquia parlamentària, on el rei ha de respectar les lleis fonamentals de l’Estat. Voltaire, posa el punt central de la seva filosofia en l’home, afirmant que “un home ha de fer-se responsable del seu destí i, per tant, s’ha de tornar actor de la millora de la seva condició”. Per a ell, l’autèntic objectiu és neutralitzar el poder de la religió, i més concretament la lluita contra el fanatisme i la intolerància religiosa que impedeixen el progrés i la llibertat. En el seu Traité sur le Tolérance (1763), defensa l’obligació de l’home de millorar la creació divina mitjançant la raó i en busca de la veritat, la justícia i la llibertat. Finalment, Rousseau i el seu Contrat Social, és vist per alguns pensadors como la font d’inspiració de la Declaració de Drets francesa. Tanmateix, no podem estar d’acord amb aquesta afirmació doncs per Rousseau els drets de l’individu no són naturals, sinó que emanen de la societat, fins i tot les seves propietat pertanyen a l’Estat i ells són mers usufructuaris.