Modernitat i Ciutat: La Urbanització Nobiliària

Un dels factors determinants en el creixement urbà de la Europa de principis de l’era moderna, cal buscar-ho en les bases creades a partir del segle XI amb corrents migratoris continus del camp cap a la ciutat, afavorits per les polítiques d’exempcions fiscals dels governs municipals i les concessions de ciutadania, que representaven pels camperols empobrits la fi del servilisme cap a un senyor en el seu entorn rural. Però la immigració no només estava formada per aquest tipus de persones, sinó que molts senyors feudals que veien com les seves rendes queien fruit de la perllongada crisi baix medieval, van començar a emigrar cap a les ciutats (generalment a aquelles que es van transformar en seus polítiques o administratives), provocant un gran canvi en el paisatge urbà de les mateixes.

Aquest procés d’urbanització nobiliària va tindre conseqüències a nivell polític i municipal, que com hem dit van alterar la fesomia de les ciutats. A nivell polític es va consolidar un pacte de poder entre la noblesa i les cases reials, nascut arrel de les revoltes dels camperols que protestaven per l’augment arbitrari dels drets jurisdiccionals que permetien als senyors la creació d’un cos de funcionaris, encarregats d’exercir pressions per assegurar la recaptació dels seus drets tant monetaris com de productes de la terra. Aquest pacte de poder va tindre molt a veure amb el clientelisme, que va evitar la pèrdua de poder de la classe noble i la conseqüent adaptació als fets de les cases reials, que en un principi pretenien anular el poder feudal. També dins del camp de la política assistim al naixement de les ciutats cortesanes, que concentraven tot el poder i per tant necessitaven d’un gran aparell burocràtic, fet que va atraure a un gran nombre d’aristòcrates, àvids d’ocupar els millors càrrecs dins de l’estructura del poder. Per tal de perpetuar el seu poder, es va crear  tota una xarxa de col·legis, seminaris i acadèmies especialitzades en la formació dels fills de la noblesa, que van ser educats per convertir-se en cortesans, tot un model cultural, social i polític de comportament aplicat als individus que aspiraven a formar part de la política i del món cortesà. Però no només els nobles aspiraven a exercir com a cortesans. Mica en mica es va crear una nova classe dirigent formada pels anomenats nobles de sang i pels nobles de lletres, títol que s’atorgava als individus provinents de la burgesia enriquida, que va aconseguir retenir a les seves mans i en els seus llinatges els llocs clau del poder en les ciutats. En un principi, els nobles de sang que accedien a aquests càrrecs eren els fills menors, desposseïts del dret a l’herència familiar normalment assignada al primogènit, però amb el pas del temps i amb el triomf de les corts com a centre de poder, també els nobles hereus de grans patrimonis van treure el cap introduint-se en les tasques de govern. D’aquesta manera es van aplegar en les corts i parlaments ciutadans, els representants més significatius del món urbà, que no eren altres que els posseïdors de les majors riqueses, ja sigui per la seva procedència noble o pel seu ascens social des de la burgesia, mitjançant tot un entramat d’aliances matrimonials o concessions de títols a canvi de suport i lleialtat o fins i tot a canvi de diners.

Aquest “modus vivendi” comportava la necessitat d’augmentar els ingressos per part dels antics propietaris feudals. La noblesa, ara urbana, va tornar al camp per fer de prestamistes de la classe camperola, i d’aquesta manera assegurar-se el cobrament dels censos, mantenint el règim senyorial sobre les terres des de la ciutat. Aquest assetjament del món urbà sobre el camp va fer que esclatés tota una febre de recerca de documents acreditatius de drets sobre les terres, no dubta’n la noblesa en reactivar antics privilegis ja caiguts en desús.

A nivell d’ordenació municipal, l’aterratge de la noblesa a les ciutats va suposar la construcció dintre del seu recinte, de grans cases i palaus per albergar aquestes famílies acostumades a la vida als castells. La pompositat d’aquests palaus deixava clar als observadors quina mena d’individus els habitava. Un important canvi en les mentalitats a finals de l’època medieval i amb més força als principis del Renaixement, va fer que aquesta nova classe poderosa fos conscient de la necessitat de disposar d’espais propis a l’interior de les seves vivendes on desenvolupar el seu creixent individualisme, cultivant la lectura o l’escriptura a les biblioteques o als estudis. Aquest fet individualista sembla estar en contradicció amb la necessitat de mostrar-se en públic a espais com les corts o les institucions de govern, però totes dues manifestacions van conviure plegades i fins i tot van ser complementàries. A l’espai municipal, les places i avingudes van expandir-se per donar cabuda a una nova iconografia del poder representada per les visites reials a les corts ciutadanes, que eren interpretades com a símbol d’agermanament entre els governants i el poble. Com hem dit abans, les corts i les institucions parlamentàries estaven composades per membres de la noblesa i de la burgesia ennoblida, en cap cas (a excepció de la Dieta a Suècia), per elements provinents del poble o del camperolat. També es van ampliar els espais públics i es van decorar de forma sumptuosa per albergar tota mena d’actes socials, festes i banquets, a on la classe nobiliària mostrava al món el seu estil de vida.