És possible conèixer?

Per poder respondre a la pregunta cal fixar que entenem per coneixement. En primer lloc, hem de dir que el coneixement no és un fet aïllat, sinó un procés, una capacitat humana d’emmagatzemar informació que ens arriba per diferents vies (experiència, aprenentatge...), i que involucra diferents agents, com el subjecte (el jo), l’objecte (allò a conèixer), el tractament (l’ interrelació i comparació amb altres dades ja conegudes), i l’apropiació (la representació interna de l’objecte). La culminació d’aquest procés es l’elaboració (mitjançant el llenguatge) de proposicions que justifiquen la certesa del nostre raonament.

En aquest punt se’ns planteja el principal problema relatiu al coneixement, que és ni més ni menys que el discernir entre el que és veritat i el que no ho és. Davant d’aquest problema trobem dues posicions principals:

• Fonamentisme, que manté que existeixen una sèrie de veritats o creences bàsiques que es justifiquen per si mateixes i que representen la base del coneixement.
• Coherentisme, que nega l’existència de veritats absolutes i que defensa que la veritat esta formada per la conjunció d’una sèrie de proposicions que no entren en contradicció entre elles.

Diverses teories al llarg de l’historia estan relacionades amb aquestes dues branques. Descartes defensava l’existència d’idees innates com per exemple els principis de la lògica o les idees matemàtiques, així com el concepte de “dios”, i la seva presència en la ment humana. Els empiristes ens parlen de les informacions sensorials i de l’experiència com la base de la construcció del coneixement i neguen qualsevol mena d’idees innates. Kant amplia les tesi dels empiristes incorpora’n a la construcció del coneixement, una sèrie de conceptes que ell anomena transcendentals o categòrics (causalitat, afirmació, negació...), que fan possible que puguem entendre les idees que ens dona l’experiència. El moviment fenomenologista encapçalat per Edmund Husserl propugna com a base del coneixement, l’ intuïció, l’acceptació dels fets tal i com se’ns mostren. Finalment, la corrent hermenèutica vincula la possibilitat de la construcció del coneixement a les condicions canviants de l’entorn en que es produeix.

El contrapunt a totes les diverses aproximacions a la construcció del coneixement, el trobem en l’escepticisme, teoria segons la qual no és possible el coneixement i davant de qualsevol fet s’ha de plantejar algun dubte. Però alguns filòsofs mantenen que l’escepticisme és necessari per trobar un punt de partida inicial que permeti a la filosofia construir el mapa del coneixement, afirmació amb la que estic totalment d’acord. Penso que sí és possible conèixer, i em defineixo com a relativista cultural, ja que no podem pretendre dogmatitzar la nostra visió del món i de la veritat i imposar-la a cap altre societat amb un desenvolupament cultural diferent, ni a l’inrevés, amb el que ens trobem amb diferents “veritats” valides per a cada conjunt social.