El Greco. Trajectòria Artística: Creta i Itàlia

La trajectòria artística del pintor es pot dividir en tres grans etapes, coincidents amb tres localitzacions geogràfiques determinades: Creta, Itàlia i Espanya. En total, resten catalogades 173 obres pictòriques d’autoria inequívoca d’El Greco, i 35 obres més que son atribuïdes al pintor per diversos estudiosos, sense que hi hagi acord unànime sobre aquest fet. També cal esmentar diversos esbossos arquitectònics, generalment per a la confecció de retaules, i altres per escultures, normalment incloses en aquests mateixos retaules. En els diversos inventaris realitzats en el seu taller després de la seva mort, es van trobar un centenar de figures de fang, guix o cera de personatges representats en les seves pintures, i també trobem talles policromades de Crist a la sagristia de la catedral de Toledo o de personatges mitològics, exposats al Museo del Prado. Aprofundirem en cadascuna d’aquestes tres etapes, per conèixer millor l’evolució de l’artista al llarg de la seva vida.

Creta (1541-1567)

Com hem vist, la formació artística d’El Greco va començar probablement al taller de Gripiotis, tot i que altres versions el situen sota les ensenyances de Damaskinós o de Klontzas. Hem de pensar que a Candía (amb una població al voltant dels 15.000 habitants), treballaven més de cent pintors amb els seus tallers respectius. L’aprenentatge començava als quinze anys i no es podia assolir el títol de mestre com a mínim fins als vint anys. Els pintors cretencs gaudien d’una gran fama en el segle XVI, i acostumaven a signar les seves obres en grec, com ho va fer El Greco durant tota la seva carrera, i sovint acompanyant amb l’afegit “krès” (cretenc), com a mostra d’orgull pel seu lloc d’origen.

De la seva etapa cretenca, només coneixem tres obres realitzades amb absoluta seguretat pel Greco. Totes tres contenen alguns trets estilístics occidentals, la qual cosa fa pensar en que el pintor va desistir de signar altres obres fetes durant el seu aprenentatge de manera més mecànica, amb un estil plenament bizantí. Això no vol dir que les pintures de joventut del artista rebutgessin l’esquema tradicional bizantí, vers al contrari, però amb la introducció de certs elements occidentals dotava a l’obra de certa profunditat i d’una marcada sensació de moviment. El millor exemple ho trobem a la Dormició de la Verge, on acompanyant les tradicionals figures bidimensionals dels icones bizantins, descobrim elements clarament occidentals, com el colom que representa l’Esperit Sant irradiant de llum la Verge dorment o la subtil inclinació de la figura de Crist que li atorga una evident dolçor al seu gest, trets impensables en els rígids esquemes bizantins.

Aquesta innegable i progressiva occidentalització de la seva obra va fer que l’artista es decidís a donar un pas en la seva carrera emigrant a Itàlia per començar un nou aprenentatge com a pintor occidental. Tenim constància per un document signat el 6 de juny de 1566 pel notari de Candía, Michele Maras, de la presència del pintor a Creta, i per altre document, en concret per una carta de Ticià al rei d’Espanya Felip II datada en el mes de desembre de 1567, en la que es refereix a un jove deixeble seu (que la majoria de crítics identifiquen amb El Greco), que indicaria que el pintor ja resideix a Itàlia.

Itàlia (1567-1576)

Diversos factors van influir en la decisió del Greco d’abandonar la seva Creta natal per instal·lar-se a Itàlia. Un d’ells eren els vincles existents entre Venècia i l’illa (recordem que Creta pertanyia a la República Veneciana des de l’any 1211), però com hem vist el més important va ser la seva voluntat de convertir-se en un pintor occidental i la necessitat d’un nou aprenentatge per aconseguir-ho.

Entre la primavera i l’estiu de 1567 el pintor arriba a Venècia, on molts erudits parlen d’una estreta relació entre Ticià i El Greco, fins i tot de la possibilitat de que el pintor cretenc col·laborés amb el mestre italià. Tanmateix, no tenim cap prova documental de que això fos així, ni tan sols hi ha acord sobre la carta anomenada anteriorment de Ticià a Felip II. El fet de que El Greco no s’adscrivís mai a la Confraria de Pintors veneciana, ens podria indicar que el mestre cretenc va treballar per lliure des de els primers moments de la seva estància italiana. Sembla poc probable que havent-hi obtingut a Creta el títol de mestre pintor, estigues disposat a actuar com a  aprenent a qualsevol taller italià. Això no vol dir que no rebés el permís per visitar els tallers dels principals mestres de l’època, i d’aquesta manera conèixer l’obra del mateix Ticià, o de Tintoretto, Bassano i Schiavone, com semblen demostrar les seves obres en aquest període.

El seu estil i les tècniques empleades en les seves obres varien substancialment en comparació amb les dels seus inicis. A Venècia comença a pintar sobre tela utilitzant olis, i deixa de pintar els fons daurats típics de l’art bizantí. El seu procediment pictòric es força complex: com a imprimació aplica una fina capa de blanc i sobre aquesta una altre entre rosa i vermell fosc. A continuació, dibuixa amb traços negres els contorns de les figures i marca els punts lluminosos del quadre amb color blanc, i els més foscos amb color negre, Per sobre d’aquestes capes comença a aplicar els colors, utilitzant materials de gran qualitat.

L’estiu de 1570, El Greco marxa cap a Roma, com ho testifica una carta de recomanació del miniaturista croata Giulio Clovio dirigida al seu patró Alessandro Farnese, en la que li demana allotjament per al pintor. Sembla que finalment va viure durant al menys dos anys al palau del cardenal, temps durant el qual va arrodonir les seves conviccions estètiques al romandre en contacte amb el selecte cercle d’erudits, literats i artistes que es reunien a l’entorn dels Farnese, Clovio i Orsini (qui a la seva mort, i segons l’inventari dels seus bens, posseïa entre altres, 28 obres atribuïdes a Miquel Angel i 16 a Rafael). També durant aquesta època va conèixer a l’eclesiàstic espanyol Luis de Castilla, relacionat amb l’Arquebisbat de Toledo, que posteriorment va ser decisiu en l’encàrrec dels primers treballs toledans del pintor.

L’any 1572, tenim documentada l’adscripció de l’artista a la Acadèmia de San Lucas, que actuava com a gremi dels artistes romans, i que era requisit indispensable per la creació d’un taller de pintura. Segons recull el metge romà Giulio Mancini en les seves Considerazioni sulla Pittura, escrites al voltant de 1615, El Greco ja contava a Roma amb un ajudant, anomenat Lattanzio Bonastri, al que més tard es va afegir el pintor italià Francesco Prevoste, que posteriorment va acompanyar al Greco en el seu viatge a Espanya. Tanmateix, a Roma el pintor va tindre que conviure amb un ambient artístic hostil, impregnat pel record de Miquel Angel, i amb una clara preferència pel dibuix vers les pràctiques venecianes del color. Aquesta hostilitat es va veure agreujada, quan El Greco estant a la Capella Sixtina, va afirmar (segons el propi Mancini), que “si se tirara a tierra toda la obra, [él] la haría de nuevo con honestidad y decencia no inferior y de buena pintura”. Segons algunes versions, aquest fet va provocar la seva sortida de la ciutat, sembla que de tornada a Venècia, tot i que d’altres defensen que aquesta no es va produir fins al 1575 o 1576, coincidint amb una epidèmia a la ciutat romana, i amb destí a Espanya.

Algunes de les obres de l’època romana del Greco, son la Curació del cec, Expulsió dels mercaders del Temple, o una sèrie de retrats amb els que el pintor intentava fer-se un lloc en el mercat artístic romà, i entre els que destaquen el seu propi autoretrat (avui perdut), el del miniaturista Giulio Clovio o el Retrat de cos sencer del cavaller de Malta Vincenzo Anastagi. També destaca l’excepcional oli sobre tela Noi bufant una candela, més conegut com “El Soplón”, amb un magnífic tractament de la llum i les ombres.