La Disputa Natura/Cultura: El Llibre de la Selva

El llibre de la selva (Rudyard Kipling)

Fa només uns dies ens ha sorprès la notícia del descobriment d’una primera edició del clàssic de l’escriptor anglès, publicat l’any 1894, a la biblioteca de la seva segona filla, Elsie, a Wimpole Hall. La particularitat d’aquesta troballa, és que ni ha una inscripció (”Aquest llibre pertany a Josephine Kipling, per la que fou escrit pel seu pare”) signada pel mateix Kipling, dedicada a la seva filla primogènita, Josephine, que va morir de pneumònia als sis anys. Conegut també com “El libro de las tierras vírgenes”, es tracta de l’obra més popular de l’escriptor anglès nascut a Bombai, guardonat amb el Nobel de Literatura de l’any 1907, i que té l’honor d’haver estat el primer autor anglès en rebre aquesta distinció. Són un seguit de contes protagonitzats per animals que es van publicar a diverses revistes de l’època, i que posteriorment van ser agrupats en un mateix llibre. Els primers contes tenen com a protagonista a Mowgli, un cadell humà, que per  diverses circumstàncies va a parar a una cova de llops enmig de la selva. El text de Kipling, continua amb altres històries (La Foca Blanca, Rikki-Tikki-Tavi, Toomai el de los Elefantes i Los Servidores de Su Majestad), totes elles amb animals com a protagonistes. Ens centrarem en les històries de Mowgli, i en elles trobarem clarament representada la disputa cultura vers natura, que és objecte del nostre estudi.

La història comença amb l’aparició de Mowgli, el cadell humà, en la cova dels llops i amb la seva adopció per part de la bandada, fet que el salva d’una mort segura a mans del tigre Shere Khan. A mesura que va creixent, va rebent per part de Baloo, l’ós, les ensenyances de la Llei de la Selva, i per part de Padre Lobo, tot el significat del que l’envoltava: “Todo encerraba para él un significado, como otras realidades tienen sentido para el hombre de negocios sentado en su oficina.” Aquí trobem una magnífica representació del que per Freud és una de les finalitats de la cultura: protegir a l’home de la Natura. Tanmateix, dintre del procés d’evolució humana, en el que s’han produït progressos extraordinaris en el control de les forces naturals, l’home ha descobert, amb una certa decepció, que aquest fet no l’ha portat a gaudir d’una vida més feliç, tot i que també ha comprés que, a diferència del que pensaven els primers exploradors, l’assoliment de la felicitat, res té a veure amb el nivell cultural dels pobles.

El temps avança inexorable, i Mowgli es converteix en home, al mateix temps que  Akela, el cap de la bandada, es fa vell i perd l’autoritat sobre els llops joves. Aquests, incitats per Shere Khan, rebutgen a Mowgli per la seva condició humana, fet que li provoca una gran aflicció (descobreix el plor), i aconsellat per Bagheera, decideix abandonar la selva i tornar al món dels homes. Podem fer un símil entre la tendència humana a l’agressivitat i l’actitud dels llops joves, que al veure’s alliberats de qualsevol lligam amb l’autoritat moral de Akela, transformen el seu respecte inicial per Mowgli, en odi. Com diu Freud a El Malestar en la Cultura, “la existencia de tales tendencias agresivas, [...], es el factor que perturba nuestra relación con los semejantes, imponiendo a la cultura tal despliegue de preceptos.”

Un cop arriba al poble, desprès de l’episodi de les mones de Bandar-log, Mowgli aprèn a conviure amb els homes, però no deixa de sentir-se com un estrany. Finalment, un cop ha matat al seu enemic Shere Khan,el xoc de cultures (homes/selva), fa que sigui també expulsat de l’aldea, i retorni a la selva, a on manifesta la seva tristor en forma de cançó: “soy un proscrito de los hombres. Yo nada malo les hice. ¿Porqué me tendrán miedo? ¡Manada de los lobos! También por vosotros me siento desterrado.” La decisió final de Mowgli, és no sotmetre’s a cap bandada i gaudir de la seva llibertat individual, dedicant-se a caçar en solitari. Aquesta ànsia de llibertat, segons Freud, pot sorgir de la personalitat primitiva que encara no ha estat dominada per la cultura, i que provoca un sentiment hostil cap a qualsevol model cultural. No hem de oblidar que la cultura, mitjançant mecanismes com la justícia, les normes de relació social o la sublimació dels instints, s’encarrega d’anular el poder individual en benefici de la comunitat.

En determinats passatges del text, veiem com cap animal es capaç de mantenir la mirada de Mowgli. Podem veure aquí la noció de mirada controladora de la que ens parla Laura Mulvey, que alhora, exerceix una sensació d’angoixa en els que són mirats. Segons Mulvey, un dels propòsits de la cultura, seria “la destrucción del placer como arma radical”, entenent aquest plaer com un acte d’escopofília no relatiu a l’activitat sexual.

Al text podem veure dues realitats (potser tres?), que podem assimilar de la següent manera:

• El món dels homes, equiparable a la cultura.
• La selva, equiparable a la natura. Dintre del món selvàtic, trobem una subdivisió, com és la bandada de les mones, tot i que Mowgli els equipara amb els humans.

Com hem vist, l’home tendeix a considerar la natura com un estadi primitiu de la cultura, que a través de l’evolució cultural ha anat dominant amb major o menor grau, però que no ha donat com a resultat l’anhel etern de la recerca de la felicitat. Això, acompanyat d’altres condicionants, com la coneixença de la caducitat del nostre cos, o la insuficiència dels nostres mecanismes socials per regular les relacions humanes, provoca una sensació de frustració que ha motivat afirmacions tals com el pensament de que seria beneficiós per  l’home tornar a estats més primitius (en major concordança amb la natura), que facilitarien la conquesta de la felicitat. En aquest sentit, el text de Kipling, ens mostra com des de cap de les dues bandes en conflicte, Mowgli és capaç de trobar aquesta felicitat, escollint finalment el camí de la individualitat, tot i el seu amor per les seves dues famílies adoptives, Padre y Madre Lobos, i Messua. Finalment, hem vist també la tendència humana a l’agressivitat, el principal entrebanc amb el que topa l’evolució cultural, que com diu Freud, pot provocar un augment en el sentiment de culpabilitat al intentar la seva desactivació (com a qualsevol altre procés instintiu humà).