El Greco va ser un pintor
innovador en la seva època, tant en quant a les temàtiques de les seves obres
com a les tècniques utilitzades. Fou un dels primers en tractar temes propis de
la Contrareforma emanada del Concili de Trento, com el dels sants penitents, o
la conversió de Sant Francesc d’Assis en el sant eremita i asceta característic
del barroc. Un cop arribat a Espanya va defensar la categoria artística de la
pintura, envers la concepció artesanal que es tenia d’ella a la península, fet
que com hem vist li va provocar molts mals de cap. Va introduir a la pintura
espanyola gèneres no tractats fins al moment, com el nu masculí, representat
pel Sant Sebastià de la Catedral de Palència
i clarament inspirat en alguna de les figures de la Capella Sixtina, que el
pintor havia estudiat a Roma, amb reaccions adverses per part de la
conservadora societat espanyola. En aquest sentit, es va pronunciar José de
Sigüenza, frare de l’Escorial, quan va dir: “los santos se han de pintar de
manera que no quiten las ganes de rezar en ellos, pues el principal efecto y
fin de la pintura ha de ser este”.
Altre gènere introduït
pel Greco a la pintura espanyola, és el dels paisatges, fins al moment
considerats com un gènere jeràrquicament inferior per la visió antropocèntrica
del món imperant en la societat espanyola. El Greco no es conforma en pintar
paisatges a partir de apunts elaborats durant l’observació de la naturalesa,
sino que treu els seus cavallets al camp i pinta directament les seves composicions,
sempre amb el mateix protagonista: l’entorn natural i el perfil urbà de la
ciutat de Toledo, com a la magnífica Vista
i planell de Toledo.
Altre gran aportació del
Greco a la pintura espanyola, va ser la revitalització del gènere del retrat, fins
al moment mancat de qualsevol interpretació psicològica dels seus personatges.
El Greco introdueix a les seves composicions la vida interior de les persones
retratades. Desapareix qualsevol referència ambiental, restant el personatge
retallat sobre un fons fosc i amb petits girs del cap que donen la sensació de
captació d’una imatge en moviment.
A principis del segle
XVII s’imposava a Europa el naturalisme impulsat per Caravaggio que apostava
per captar la realitat tal i com era, en contraposició al llenguatge manierista
del pintor cretenc, caracteritzat per la violació sistemàtica de les regles
pictòriques, amb personatges que veuen distorsionades les seves anatomies , amb
rostres allargats i disposats en postures antinaturals. Els colors que utilitzen
els manieristes, res tenen a veure amb les games naturals, i es presenten de
manera violenta confrontats entre sí. El Greco va sublimar l’estil manierista
ja superat a la seva arribada a la Cort espanyola i es va mantenir fidel al seu
estil fins a la seva mort.
En quant als materials
utilitzats pel Greco per les seves composicions, cal dir que va ser un dels
primers en introduir a Espanya la tela com a suport per les seves pintures.
També va fer servir pigments de primera qualitat, gens habitual entre els pintors
espanyols de l’època. Sembla que fins i tot, va retardar el començament de
l’obra encarregada per Felip II per l’Escorial, Martiri de Sant Maurici, a la espera d’aconseguir lapislázuli, el pigment més car de
l’historia de la pintura, fabricat a Venècia a partir del mineral importat
d’Afganistan. També de Venècia es feia portar malaquita pels color verds o laca
veneciana pel vermells, així com els pinzells, reconeguts com els de major
qualitat de tot el continent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada