Thomas S. Kuhn estableix una evolució
cíclica de la ciència basada en la noció de paradigma. Aquest és el conjunt de
teories, hipòtesis i principis metodològics emprats i acceptats per una
comunitat científica. Els científics que composen aquesta comunitat i que
comparteixen el paradigma practiquen la ciència normal, amb la que busquen
explicacions als fenòmens sense qüestionar-ne mai el paradigma, inclús en el
moment en que aquest no pot respondre a determinats fets. En aquests moments de
dificultats, els científics mostren una tendència a minimitzar el problema i a
adaptar el seu paradigma a les circumstàncies.
Ara bé, quan la comunitat científica
percep que l’adaptació del seu paradigma a un nombre excessiu d’anomalies
s’està convertint en problemàtica, formula un paradigma alternatiu que és
acceptat de nou per la comunitat. Aquest és el moment de la ciència
revolucionària. Per tant podríem esquematitzar l’evolució científica de la
següent manera:
Paradigma
- Ciència Normal – Crisi - Ciència Revolucionària – Paradigma - Ciència Normal
Però el motiu fonamental d’aquest canvi
de paradigma no s’ha de buscar en noves observacions que refutin la validesa
del paradigma antic, per que els suposats avantatges del nou paradigma només
podran ser contrastats quan aquest estigui en funcionament. Kuhn atorga a les
explicacions sociològiques i psicològiques una importància cabdal en els
processos de canvi científic. De fet, per ell són més importants les
conversions en el si de la comunitat científica, a on un científic pot canviar
de postura i adherir-se al nou paradigma, o simplement el fet de que els
defensors del vell paradigma perdin el seu poder d’atracció sobre les noves
generacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada